Educar en l’ecofeminisme (I)

Conceptes a explicar bé a fills i filles perquè contribueixin a una societat més justa i igualitària: que ès l’ecofeminisme?

Hola sóc l’Ana: dona, mare, feminista i professional de la comunicació i l’estratègia ambiental. Sí, sóc feminista, ecofeminista. Ho sóc des del dia que ma mare, quan era petita, em va cridar l’atenció quan jo li vaig dir que el meu pare estimat l’ajudava molt a casa. Recordo que mentre ho parlàvem ella guardava la compra. A casa sempre he vist com tot s’ha fet entre dos, però tot i això, en el meu conscient (ja no subconscient), el meu pare ajudava a ma mare! Com pot ser, que jo, filla d’una parella activista, feminista, no masclista, etc. tingués això inoculat al meu cap? Ma mare m’ho va explicar. Primer des de l’agressivitat, després des de l’empatia. I llavors vaig començar a entendre que tots aquells llibres feministes a casa, aquells punys cap amunt de color lila i pòsters de dones reclamant drets i oportunitats volien dir més del que em pensava. Em vaig adonar que aquelles amigues divorciades, lesbianes i estranyes de ma mare eren activistes que estaven lluitant per elles i per mi i per la meva filla i pel meu fill, també. Així que començo aquest post agraint a totes aquelles dones i també homes (tot i que menys) que durant els anys 70 i 80 van lluitar per una societat més justa. Encara no hem arribat on vosaltres volíeu, però vàreu fer possible un salt enorme que ens ha obert moltes portes. Encara queden massa tancades i no ens podem quedar sense fer res!

Una manera de contribuir a una societat feminista és a través de l’educació. Però, abans de plantejar consells o converses amb els nostres fills i filles, i també amb els adults que ens envolten; crec que aclarir el terme feminisme ajudaria a situar-nos tots plegats, ja que les definicions i visions al respecte són tan diverses que poden confondre, i molt. Darrerament (els últims 7 anys) estic llegint més que mai sobre el tema (des del meu sexe, la lactància, la maternitat, la política, la literatura, el món de les joguines, la ciència, el cinema, l’esport, etc.) i he après alguns conceptes que poden ajudar a aclarir encara més el  moviment/reivindicació.

 

Educar és un repte constant, que com encertadament deia en Carles Capdevila, si es fa amb humor resulta més gratificant i menys traumàtic.

Educar en el feminisme requereix d’un procés d’aprenentatge de mares i/o pares per deixar enrere la el patriarcat que la societat ens ha inoculat, voluntària o involuntàriament. Esdevé una oportunitat per fer una relectura de les nostres pròpies vivències i com se’ns ha discriminat des d’una perspectiva de gènere.

Educar en l’ecofeminisme ja comença a sonar a missió impossible. Perquè llavors l’aprenentatge és doble: fugir del patriarcat i incorporar les cures com un paper clau per a l’equilibri ecosistèmica, social i econòmic.

 

Diferència entre igualtat i equitat

No és el mateix! Aquesta il·lustració em sembla més que reveladora. Ajuda molt a entendre la clara diferència entre igualtat (els mateixos drets per a tothom) i l’equitat (les mateixes oportunitats). És a dir, si vull mirar per sobre del mur i sóc baixeta, està clar que tinc dret a mirar però si no arribo, potser necessito certa ajuda, com un tamboret. El tamboret seria l’equitat. En el cas de gènere també cal tenir clares aquestes diferències. Volem una societat igualitària i justa! No només igualitària!

 

Què no és el feminisme?

• No és odi vers el sexe contrari, tot i que la història i la repressió i violència continuada acaben portant vers certes reaccions que neixen del rancor i l’angoixa. Cal ser empàtic/a, doncs!
• No és el contrari de masclisme, ja que el feminisme no consisteix en discriminar el sexe oposat (cosa que sí s’exerceix des del masclisme)
• No és voler ser com els homes. Què va! Gràcies! Jo em sento dona (he tingut la sort de néixer amb vagina i estar d’acord amb la sexualitat que suposadament aquest òrgan sexual m’atribueix només arribar al món) i n’estic orgullosa del gènere al qual pertanyo. Només vull que se’m tracti amb respecte i sense condescendència només pel fet de ser dona. Vull tenir les mateixes oportunitats, fins i tot d’equivocar-me! Es diu que la societat serà realment igualitària i equitativa en termes de gènere quan una dona mediocre pugui arribar igual de lluny que un home mediocre.
• No és voler tenir els mateixos drets únicament, sinó tenir també les mateixes oportunitats. Un exemple en aquest cas seria: quan som mares i volem donar el pit als nostres fills (l’opció més econòmica, còmoda i agradable… sempre que funcioni bé i la conjuntura ho faci possible), està clar que no ens trobem en igualtat amb els homes. Necessitem temps per poder alimentar els nostres fills i filles, per tant, hem de gaudir de certs avantatges per poder dedicar-nos a aquesta tasca sense sentiment de culpa, d’incompliment laboral o de pressió econòmica.

Què és el feminisme?

• És voler ser dones des de la llibertat i el respecte, sense culpabilitats i límits constants que ens situen com un sexe més vulnerable i anul·lat. Però què seria del món sense les dones? Més enllà de la seva funció reproductiva… que per cert, els homes també tenen, ja que sense ells la reproducció no seria possible tampoc… Què seria de la nostra societat sense nosaltres?
• Dit d’una altra manera, i recorrent a l’eslògan que catalitzà la segona onada feminista dels setanta: allò personal és polític. Aquest és el cas del paper de les dones en la societat. Part d’allò que ens ha passat o passa i assumim com un cas personal i aïllat, no ho és. Es tracta d’actes polítics constants fixats per un sistema que ens diferencia constantment (fins aquí no passaria res) però per oferir-nos menys opcions (aquí la cosa ja canvia). Així que cal infiltrar-se en el sistema. Com diu Leticia Dolera, actriu i directora de cine i des de fa poc activista feminista, cal que el feminisme s’incorpori al ‘mainstream’.

Què és la sororitat?

• Sororitat consisteix en la solidaritat entre dones per lluitar contra el masclisme. Com a gènere que compartim i grup social, ens hem d’ajudar entre nosaltres.
• Per a mi aquest ha estat un concepte/moviment revelador. Sincerament, el desconeixia totalment i ara puc afirmar que jo mateixa era una aniquiladora del que diu. Sense ser-ne conscient i tirant-me pedres sobre la meva pròpia teulada. Tu també?
• Fugir d’allò que es diu que les dones ens odiem, ens critiquem, ens desitgem lo pitjor. O que ens considerem dolentes, perverses, manipuladores o fins i tot histèriques. Això no és cert! Fem-nos costat, acceptem-nos en la nostra diversitat i recolzem-nos unes a les altres. En aquest sentit vull posar l’exemple de la típica conversa en la que diem que les nenes tendeixen a fer grupets i estratègies entre elles, mentre que els nens són més nobles o ‘tontos’ i juguen sense més. Cal anar amb compte amb el que diem, com ho diem i qui ens escolta mentre ho diem.
• Imagina’t si més de la meitat de la població mundial ens poséssim d’acord. Jo ho vaig notar molt en parir. M’agradava molt compartir experiències i dubtes amb altres dones amb les que, altrament, segurament no hagués parlat i fins i tot hagués acabat criticant.
• En aquest sentit hi ha iniciatives maquíssimes com Madremente (amb més de 1.500 seguidores a Instagram) que lidera Andrea Ros, mare, actriu i activista feminista i més, que amb el lema: ‘Lo hago como madremente puedo’ comparteix experiències i trobades amb altres mares i pares que troben en aquests espais un alliberament a sentiments de culpabilitat , inseguretat i sol·litud.

Què és la transexualitat?

I si neixes amb un òrgan sexual que no correspon amb el gènere amb el qual et sents identificat/da? És a dir, néixer amb penis o vagina no determina el nostre gènere d’entrada, tot i que molta gent insisteixi en posar arracades a les seves filles només néixer, definint només arribar al món quin lloc ocupen al món, que són nenes i que no poden posar això en dubte. Una bona amiga que té un fill amb vagina em va dir: ‘Estimem a les persones pel seu gènere o per qui són? Què més dona que siguin homes o dones?’ I la veritat és que en aquest sentit s’ha obert un món desconegut davant meu i que volia citar breument en aquest post ja que el feminisme també reclama espai per a la llibertat de ser un/a mateix/a.

Què són els micromasclismes?

Jo sóc la primera que no tenia present aquest terme, tot i que n’he patit i encara en pateixo. Però considero que és important posar nom i cognom a situacions que ens passen diàriament i que moltes vegades assumim com a normals, quan no ho haurien de ser. A continuació anomeno algun exemple, en algun cas compartit per amigues properes que se sentiran identificades quan els llegeixin a continuació. Gràcies, per cert, per obrir-vos i compartir-ho.

• La “càrrega mental” a la vida en parella. No sé vosaltres, però en el meu Google Calendar les tasques familiars (de color taronja) destaquen front la resta. Es tracta de tenir la sensació o la certesa que qui controla gairebé tot el que cal fer i té a veure amb la cura i la feina de casa és la dona. En el nostre cap es creen llistats immortals de tasques pendents a fer en relació a l’activitat escolar, familiar, la gestió i manteniment de la roba, la neteja i compra d’aliments (i si et poses primmirada i vols que siguin ecològics, ja no saps on t’has ficat!), les visites periòdiques al metge, etc. L’home de la casa executa alguna d’aquestes tasques (sovint quan li dius que s’ha de fer) o es fa responsable d’alguna feina (gràcies! Quina sort que tinc!) però mai arriba a tenir tota aquesta organització al cap i, per tant, no n’assumeix la responsabilitat. Les seves tasques estan més associades al dia a dia, a allò que es veu molt com cuinar. I com que és més visible, et trobes que el teu entorn et felicita per la sort que tens i els teus fills es pensen que tu no saps cuinar perquè sempre ho fa el papa… però, i ell? Sap posar rentadores? Sap organitzar els armaris per no necessitar una altra habitació en una ciutat on el metre quadrat d’habitatge val més que el lloguer d’un mes? Això ningú ho trobarà a faltar si tu marxes de Congrés… Perdó, m’he deixat portar… Segueixo.
• A més a més, quan intentes parlar-ho, no s’entén, no es veu.. o et respon amb valoracions de preferències individuals. Si jo em preocupo més de la neteja o la roba de les criatures serà que a mi m’agrada més… Però llavors et preguntes si no serà que a nosaltres, com a dones, ens han educat per donar prioritat a totes aquestes tasques? No serà que a ell, com a home, l’han educat per no donar-les valor? No tinc resposta, la veritat.
• La valoració de la feina remunerada respecte la feina de casa. En molts casos, el primer any de la criatura es decideix, com a parella, que la dona deixi de treballar (ho fa encantada per assumir el seu rol matern de manera temporal) per dedicar-se a la criança i, clar, això porta associades les tasques de casa. Però llavors, ell, que arriba cansat de la feina (que també en té dret) no entén que tu estiguis cansada o que vulguis que en arribar faci també coses de la casa. I et respon amb un “quan tornis a treballar ja m’entendràs”. Perquè, és clar, treballar fora de casa és una feina de debò! I cuidar una criatura de mesos o fer feines a casa no és el mateix… Però resulta que tornes a treballar fora de casa…i continues prioritzant o fent com pots les tasques de cura i les feines de casa, també. Gran veritat!
• La incomprensió esdevé en agressivitat. En ocasions, alguns amics, amigues o parelles, viuen malament que defensem les nostres idees amb energia i vehemència. I fins i tot que en fer-ho se’t posi un nus a la gola i se t’humitegin els ulls. Pensem que es tracta d’un problema personal però, i si qui ho digués fos un home? Potser, com ja hem dit abans, no es tracta d’un tema personal sinó polític. I més del que ens pensem.
• Quan ens parlen de manera didàctica o amb condescendència coses que ja sé. Això té un nom, com moltes altres coses que estic explicant. Es tracta de mansplaining. O que ens interrompin quan parlem, manterrumping. I quan et rebotes davant d’aquestes situacions se’t titlla de ser massa susceptibles i tu t’ho creus i calles. Però, si tantes dones ho diuen, potser no sóc jo, potser és un tema polític. Potser ens passa a totes. I llavors, potser sí que tens dret a irritar-te. I aquí pot sorgir la idea de que les feministes odiem els homes i no és així. Perquè no tots els homes fan això i molts ho fan perquè el sistema així els ha ‘educat’. Cal, per això, posar-ho sobre la taula per lluitar contra aquestes micro-situacions que una a una sumen una societat masclista, desigual i injusta.

Per què aquesta vaga del 8M de 2018 és diferent a la resta?

Es tracta de la primera vaga feminista de la història, a nivell internacional. Per això, el 8 de març de 2018 faré vaga, pararé, no treballaré, no consumiré, no estudiaré, no cuidaré. I des d’aquí crido a que totes ho fem o ajudem a que d’altres també ho puguin fer! Només volia fer un breu apunt: en el meu cas em resulta molt més complicat deixar de cuidar que deixar de treballar. I aquí és on trobo la innovació d’aquesta convocatòria: la vida quotidiana té moltes més dimensions que la laboral i les desigualtats de gènere són presents en totes aquestes dimensions. Si parem totes, no només es para l’economia, sinó que es para la vida! Això crec que ja diu molt! I si vull gaudir del meu dret de vaga, qui cuida els meus fills? Si no van a l’escola perquè les seves mestres volen fer vaga, qui cuida els meus fills? La meva mare, la seva àvia paterna? Però elles també són dones? Ah, el meu pare, ‘el abu’! He tingut sort però no oblidem que fer vaga nosaltres no ha de restringir l’opció d’altres de fer-la també!

En aquest article de Crític, Per què la vaga feminista del 8 de març no serà una mobilització com les altres? s’explica molt bé les singularitats d’aquesta vaga i es destaca que el terreny laboral és molt important, però el treball remunerat no és la principal activitat de la major part de les persones. Ni tan sols és l’activitat principal d’una bona part de les persones en edat de treballar, tal com mostra la infografia següent.

D’altra banda, les que feu vaga no us sentiu culpables, si us plau. Jo m’incloc. No serem pitjors mares, ni pitjors dones, ni pitjors treballadores per fer-ho. No heu de compensar res, ni fer regals, ni fer-ho tot el dia següent o abans perquè ningú noti la vostra ‘no presència’. Sé que és difícil, però insisteixo, l’objectiu de la vaga és posar en valor tot allò que fem i no es veu! Si ho fas igualment, no es veurà. Sí, sé que qui es veurà afectada finalment seràs tu o els teus fills (pobrets!) però si ho expliques i ho comparteixes i busques les complicitats que necessites, ho podràs fer des de la llibertat, l’activisme i l’amor.

 

Què vol dir ‘Economia de les cures’? Què és l’ecofeminisme?

Des de l’Ajuntament de Barcelona es comença a centrar part de les seves polítiques en l’Economia de les cures. Això consisteix en la reivindicació de la triple dimensió econòmica, social i política de la cura. El gran potencial, doncs, de l’economia de les cures és contribuir a treure la cura de la reclusió i la invisibilització històricament patida en l’àmbit familiar, a deslligar-la de la idea que és una cosa pròpia de les dones a les llars i/o de sectors laborals precaritzats, i a polititzar-la i construir-la com un fenomen objecte d’intervenció pública i d’acció social i econòmica.

El dia 5 de març de 2018 es va presentar el nou Espai Cures, un nou servei per donar suport i visibilitzar l’economia de les cures a la ciutat de Barcelona. Una setmana molt important i molt adient per presentar aquest nou servei que vol orientar, informar i acompanyar als milers de persones cuidadores a la ciutat, majoritàriament dones. Aquest centre forma part de la Mesura de Govern de Democratització de la Cura (document).

En aquest marc, l’ecofeminisme és una mostra de com les dones també assumim, en molts casos, la cura del nostre entorn, més filosòficament parlant, ‘la cura del planeta’. Se’ns considera més connectades a la ‘mare terra’ com a mares que som. Però, compte, que això no ens faci arrossegar encara més responsabilitats de manera solitària i culpable! Tot això està lligat al principi de respecte a la natura de l’ecologisme com a base per a lluitar contra el patriarcat i l’industrialisme (que no industrialització), ja que per a les ecofeministes, tant les dones com la natura són igualment víctimes del sistema patriarcal (que no pas dels homes, insistim que no es tracta de lluitar contra els homes, sinó contra el sistema que els posa al centre de tot, quan no ho són).

Des de la perspectiva del consum, les dones en som responsables majoritàries del consum quotidià. No del cotxe o del pis, o dels restaurants (encara li porten el compte a ell… serà perquè esperen que siguin uns gentleman i ens convidin o perquè ell és qui paga a casa?)… però sí en les despeses periòdiques i imprescindibles per tirar endavant el dia a dia. Ho demostra el fet que el 61,47% dels desplaçaments per dur a terme aquesta tasca els fan elles (EMF 2016). Així doncs, aturar el consum quotidià és una eina que cal utilitzar per situar al centre les reivindicacions feministes, i posar sobre la taula els efectes econòmics (i ecològics!) d’aquesta activitat.

Per això, tal com indica l’article de Crític abans citat, una vaga feminista inclou una vessant molt important i innovadora, més enllà de no cuidar: no consumir. Perquè no consumir també és una forma de protesta i fer del consum una qüestió política tampoc no és una cosa nova. Els ecologismes, incloent-hi l’ecofeminisme, ho fan des de fa mig segle, aplicant la necessitat d’actuar localment per una transformació global. Polititzar el consum implica una posició ètica individual, que no necessita una militància organitzada, i és conciliable amb la multiplicitat de treballs i d’obligacions que duem a terme de manera quotidiana.

Així que demà feu el que madremente pugueu o no feu res. Però que es visibilitzi que sense nosaltres la vida es pararia.

 

Dedico aquesta sèrie de posts feministes a ma mare Carmen, a la meva tieta Teresa i la meva filla Vera (les dones més importants del món per a mi) i als referents en la lluita feminista Lidia Falcon, Magda Oranich, Anna Mercadé, Montserrat Roig, Rosa Capel, Victoria Prego, Núria Pompeia, etc. I a totes les dones que cada dia fan possible que el món sigui un lloc millor, que no es conformen i que reivindiquen un canvi social!

I deixo en un calaix altres aspectes com:

• Molt més sobre l’ecofeminisme. Faré un segon post més en profunditat.
• L’urbanisme pensat en clau de gènere.
• Les compreses i els tampons i alternatives més sostenibles i saludables. Report per a Opcions.org que m’ha permès descobrir molt sobre que les dones som cícliques. Jo sóc cíclica!
• La pobresa afecta més a les dones, també la pobresa energètica, per exemple.

Si vols proposar algun tema, estaré encantada d’aprendre mentre faig recerca i escric al respecte. Gràcies!