Assolir una societat més col·lectiva ha esdevingut en un ‘mantra’ comú que sentim i repetim al nostre cap sense acabar d’entendre ben bé què vol dir. Viure més en comunitat, de manera autogestionada i organitzada des de la base són models als quals tendir per sobreviure en una societat que, de moment, encara és individualitzada, egoïsta i poruga. Però, com es construeix aquesta col·lectivitat? Quan parlem del col·lectiu, a qui ens referim? Parlem de la gent com un tot, però qui és aquest tot? Com es comporta? Què li preocupa? Només les grans empreses (sobretot tecnològiques) o governs amb recursos compten amb un coneixement de la seva població per poder colar-los-hi tots els ‘gols ideològics’ possibles. Però les administracions i entitats que treballen per divulgar nous valors i una nova cultura de la sostenibilitat no tenen ni idea de qui tenen davant i tenen la sensació (encertada) que sempre parlen a la mateixa gent mentre la resta segueix lluny i d’esquenes als seus missatges. Calen, doncs, més enquestes, estudis de públics, focus grups, etc. que ens facilitin el coneixement dels públics que realment tenim davant i poder així segmentar el relat, els missatges i els canals de comunicació amb més impacte. I potser no sempre cal tanta segmentació però sí trobar noves maneres d’arribar a una ciutadania general que de general no en té res.
I tot això què té a veure amb la sostenibilitat? Molt! Més que amb la sostenibilitat en si, té a veure amb
com promovem els valors ambientals (que són també valors socials) entre una ciutadania escèptica, encara incrèdula amb allò que no l’interessa, que cada cop vota més a una dreta extrema i que viu d’esquenes al seu veïnatge. En aquest context no em preocupa tant explicar bé què és el canvi climàtic i diferenciar-lo amb l’escalfament global o bé fer entendre que tenim altres reptes més preocupants com la contaminació dels aqüífers, per exemple. El
xat gpt t’ho pot explicar amb notes a peu de pàgina si encara no ho veus clar. La informació hi és, i cada cop és més fàcil de filtrar. Per tant,
no es tracta tant de saber què passa i entendre-ho (l’evidència no pot ser més evident); sinó de tenir ganes de que aquest coneixement et condueixi a un canvi cultural de base. Un canvi que tot i que no pot ser immediat, sí que comença a ser més que urgent.
Portada llibre d’Eric Klinenberg
En aquesta cerca desesperada per entendre’ns com a humanitat, entre xerrades i converses, he conegut el llibre de l’Eric Klinenbert: ‘Los Palacios del Pueblo. Polítiques per una societat més igualitària’. Aquest autor americà és un sociòleg i investigador d’estudis urbans, cultura i mitjans de comunicació. Tot i que el seu llibre té un enfocament poc mediterrani (ja que es basa en casos als Estats Units), la seva aplicació a ciutats europees pot ser directe i se centra en la importància de les infraestructures socials.
Què es considera una ‘infraestructura social’?
La infraestructura social són els espais físics i les organitzacions que configuren les relacions personals. No es tracta del ‘capital social’, no s’ha de confondre pas. Quan una infraestructura social és sòlida, aquesta fomenta que el veïnatge i la comunitat es relacioni, es recolzi i col·labori. Per exemple, les interaccons locals ‘cara a cara’ (sense pantalles pel mig) que es donen en escoles, parcs infantils i mercats, cimenten tota la vida pública. La construcció d’espais físics on la gent es pugui trobar també pot ajudar a establir vincles significatius entre el jovent, per exemple, que mentres han buscat aquests espais en internet i, molts cops, s’han perdut.
Per infraestructures socials s’inclouen, entre d’altres:
-
Institucions públiques (biblioteques, centres educatius, àrees de joc infantil, parcs, terrenys esportius, piscines).
-
Les voreres, on ens creuem amb conegudes i desconegudes i on encara als pobles i en alguns carrerons de la ciutat, la gent s’atreveix a treure una cadira per prendre la fresca cap al tard i petar la xerrada.
-
Els patis de les escoles.
-
Els horts veïnals.
-
Els espais verds.
-
Les organitzacions locals (esglésies, associacions veïnals, etc. si disposen d’un espai material consolidat).
-
Els mercats d’alimentació, de mobles, de roba, d’art i d’altres béns de consum. Anar a comprar el peix del dinar pot ser per una persona gran el moment més social del dia. I té molt de valor.
-
Els establiments comercials amb les seves cafeteries, restaurants, llibreries…
-
El transport públic, un espai on els i les passatgeres conviuen amb la diferència, la densitat, la diversitat i les necessitats d’altres persones.
“És imposible que existeixi una comunitat si no hi ha espais comunitaris”
En una xerrada organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre ‘Ecologies de l’esperança. Relats, emocions i política en un món en crisi’, l’
Isaac Rosa autor de molts llibres entre els quals destaco
‘Lugar seguro’, va dir que
si realment volem ser activistes ambientals i socials, el que hem de fer és sortir a passejar al carrer. No podem deixar que l’espai públic es privatitzi per culpa de la por i una inseguretat que en realitat no existeix però que ens volen vendre per despistar-nos i controlar-nos. Per tant, l’expressió ‘els carrers seran sempre nostres’ té més sentit que mai. Per donar un exemple sobre aquest sentiment de seguretat, comparteixo una anècdota. Un dia d’hivern, estant al poble per les vacances de Nadal, el meu fill em va dir que no hi havia ningú al carrer a diferència del nostre barri a la ciutat. Segons ell això era insegur o ell es trobava així. I reivindicava que no sempre els pobles són més segurs que les ciutats. A ell, veure gent al seu voltant li genera confiança. Estem parlant d’això: de
carrers plens de gent, de vida, d’opcions per interelacionar-se, d’oportunitats d’aprenentatge i paciència per conviure-hi sense conflictes. De fet, durant la
pandèmia, amb els carrers buits, la sensació d’inseguretat va incrementar molt.
“Si realment volem ser activistes ambientals i socials, el que hem de fer és sortir a passejar al carrer (Isaac Rosa)”
Ja sento les veus dels i de les escèptiques que pensen que no tothom estableix vincles en aquestes ‘infraestructures socials’. De fet, moltes persones no és que tinguin la intenció d’establir aquestes relacions de comunitat, sinó que de manera inevitable i quasi inconscient i no premeditada, les relacions prosperen quan les persones tenen un tracte prolongat i recurrent. Aquest simple fet genera vincles. Per exemple, el simple fet d’acompanyar passejant la canalla a l’escola cada matí fa que les famílies ens trobem, xerrem, i fins i tot, si s’alineen les estrelles, anem a fer un cafè de bon matí.
Carrer ple de gent.
Bona part dels reptes que tenim davant: el canvi climàtic, l’envelliment de la població, una desigualtat que no para d’incrementar i grans desavinences ètniques; només els podrem abordar si desenvolupem alguns interessos comuns.
Quan la infraestructura social es fa malbé, les conseqüències són que la gent redueix el temps que passa als espais públics i es refugia a la ‘seguretat’ de la seva llar, les xarxes entre les persones es debiliten, augmenta la delinqüència, les persones grans i malaltes es van aïllant, els joves s’enganxen a les drogues i ‘les pantalles’, s’incrementa la desconfiança i cau en picat la participació ciutadana. És a dir, una infraestructura social sólida no només protegeix la democràcia sinó que contribueix al creixement econòmic.
Una infraestructura social sólida no només protegeix la democràcia sinó que contribueix al creixement econòmic.
La participació ciutadana, un dels grans reptes que tenim en el món de la sostenibilitat i en d’altres àmbits socials, es podria reforçar no únicament amb missatges i elements comunicatius que reiteren conceptes ja caducs i intenten arribar a una ciutadania saturada; sinó també reforçant la pròpia infraestructura social. És a dir, si es vol enfortir la participació en un barri concret sobre un problema relacionat amb la neteja dels carrers i la recollida selectiva, per exemple, potser té molt més sentit reforçar els seus espais de trobada perquè el sentiment de comunitat creixi, enlloc de penjar cartells als carrers. Perquè el sentiment de comunitat pot contribuir molt a cuidar més l’espai públic i pensar més enllà de les nostres necessitats i pensar més en el que necessita el nostre entorn proper.
Els entorns escolars pacificats i les superilles, espais de socialització
Com ja he comentat prèviament, per a moltes famílies, el moment de portar els nens a l’escola o de recollir-los, resulta el moment de major càrregar social del dia. Per tant, els entorns escolars esdevenen espais de trobada, per tant, infraestructura social. La pacificació d’aquests espais, doncs, esdevenen accions que faciliten aquests moments de trobada i que aquestes infraestructures siguin més confortables i segures, i que, per tant, la gent s’hi quedi més estona. Perquè s’hi troba agust, perquè s’hi està bé, perquè pot petar la xerrada mentre els menuts i menudes juguen amb els companys i companyes abans d’anar cap a casa, perquè li ve de gust compartir novetats de la feina o de la vida, etc. I si ho pots fer en un entorn sense cotxes prop, amb espais per seure, amb ombres que protegeixen del sol i amb algun element de joc… doncs encara millor.
Un entorn escolar pacificat.
Imatge d’una Superilla de Barcelona.
En aquest sentit, els refugis climàtics i les superilles esdevenen infraestructures socials de primer nivell, que compleixen més d’un objectiu: pacificar espais urbans, reduir els nivells de contaminació atmosfèrica i acústica a nivell local, reduir la presència de cotxes privats i promoure l’ús de l’espai públic per part de persones (amb la instal·lació de taules, bancs i espais de joc, a més de verd urbà), etc. Tots aquests aspectes són els que ja coneixem de les superilles però un dels efectes més importants d’aquesta acció urbanística tàctica, ara en perill d’extinció, és la creació d’espais de trobada. Espais que estàvem perdent davant del cotxe i tota la seva parafernàlia relacionada (places d’aparcament i carrers asfaltats) i que hem recuperat en algunes zones de la ciutat de Barcelona. I què ha passat en aquests espais recuperats? Que la gent s’hi està més, s’hi relaciona més, crea comunitat, sent que la ciutat és més seva, la cuida més i la valora més.
Els espais verds amb ombra són zones on el confort tèrmic és més alt.
El cas dels refugis climàtics és similar ja que en preparar la ciutat per adaptar-se a l’increment de temperatures també s’estan adequant espais públics (biblioteques, espais verds, escoles, etc.) perquè les persones es puguin protegir de la calor a l’hora que socialitzen i ocupen l’espai públic. Per tant, els refugis climàtics són infraestructures socials que a més esdevenen estructures d’adaptació al canvi climàtic. Es tracta de trobar maneres de respondre als reptes climàtics i ambientals que tenim per davant responent a diverses necessitats a l’hora.
Els refugis climàtics són infraestructures socials que a més esdevenen estructures d’adaptació al canvi climàtic.
El transport públic, un espai d’assaig per empatitzar i conviure
Mai se m’havia ocorregut que l’ús del transport públic fos una oportunitat per fomentar la cooperació i la confiança, ja que exposa a la gent a comportaments inesperats i qüestiona els estereotips sobre la identitat grupal. Tot i que pugui semblar que molta gent al metro només pot generar mal humor i conflicte, és molt probable que porti més a la necessitat d’entesa, d’ajuda i d’empatia. Per tant, el transport públic, més enllà de ser més sostenible i econòmic que un cotxe privat, també permet establir relacions socials. En aquest cas també ens trobaríem amb un doble ús d’una infraestructura de mobilitat com el transport públic: un lloc de trobada i una opció més sostenible i equitativa de moure’ns.
Tanmateix, pot semblar que un vagó de metro ple de gent o un autobús on on hi cap ni una agulla no són espais idonis per socialitzar. La gent es trepitja sense voler, sempre hi ha qui abusa de l’ús dels seients, i també qui no té el civisme per bandera. Però de manera general, si ens fixem, hi ha com uns codis de comportament: deixar sortir abans d’entrar, permetre el pas a la gent que hagi de sortir, cedir el seient a la gent que ho necessiti més, ajudar a alguna persona gran per baixar o pujar o a una persona de mobilitat reduïda, permetre al del costat del seient sortir quan és el seu torn, etc. Tot això, que pot semblar elemental, no ho és si no ho practiques. Si ens tanquem cadascuna al seu vehicle i no interaccionem, podem arribar a oblidar certs codis de conducta que no només serveixen al lloc in situ sinó també en altres espais on relacionar-se és clau: al mercat (qui és l’últim o última?), a la biblioteca (deixar el llibre on toca, un cop consultat), al parc del costat de casa (fent cua als gronxadors o al tobogan), etc.
Realment serà el manteniment de l’espai públic el que necessitem més? El peix que es mossega la cua
Un altre dels aspectes que m’ha cridat l’atenció del llibre de’n Klinenberg ha estat l’efecte denominat ‘finestres trencades’. Consisteix en l’evidència provada que si un espai urbà té moltes finestres trencades, que donen sensació d’abandonament i deixadesa, hi ha més delictes, s’hi acumula més brutícia i la gent hi és menys al carrer. I dic provada perquè s’han fet experiments molt senzills on s’han arreglat algunes finestres o s’han netejat solars abandonats, i això ha millorar la percepció de l’espai i ha reduït la delinqüència. I per tant, ha incrementat la sensació de seguretat.
Vol dir això, doncs, que si netegem els carrers (amb els nostres impostos), la gent serà més cívica en tots els sentits? Amb menys delinqüència i més consciència de ciutadania coresponsable? O això és massa ambiciós i ingenu? Se suposa que si la gent veu que el seu ajuntament neteja més els carrers, aquesta l’embrutarà menys? Aquí ja entrem en la ciència del comportament (que donarà per un o dos posts) que intenta explicar per què la gent fa el que fa o no fa el que hauria de fer. En tot cas, el manteniment de l’espai públic està clar que és clau i que influeix en la percepció ciutadana i la mou a plantejar-se la seva pròpia manera d’interactuar amb aquest.
Espai urbà endreçat i net.
Per exemple, en algunes ciutats d’Holanda, han fet la prova de ‘millorar’ l’entorn dels contenidors de recollida de residus. Quan dic ‘millorar’ vull dir posar gespa i atrezzo que convida fins i tot a quedar-s’hi una estona. Això ha fet reduir dràsticament que la gent llenci la brossa fora dels contenidors perquè, suposo, li sabia greu embrutar un espai net. Sembla evident que costa molt menys embrutar un espai ja brut. La pregunta és si aquesta gent llença igualment la brossa malament uns metres més enllà… El que em preocupa, però, és tenir un comportament paternalista amb la ciutadania i netejar cada paper que tira al terra o cada grafitti que fa. Està clar que l’objectiu és gaudir d’una ciutat neta i que això pot induir a que la gent no embruti. Però no sé si aquest és el camí i no ho seria més sensibilitzar i promoure una cultura de coresponsabilitat i de cura del bé comú, enlloc d’anar netejant cada burilla que la gent llenci.
Segurament la millor estratègia és fer les dues coses a la vegada. I una d’elles és donar la importància que té a les infraestructures socials com a acció de millora urbana compartida. Són infraestructures que ja tenim però que cal cuidar i reforçar, fer-la multifuncional (estructures adaptatives, com els refugis climàtics) i convertir-la en una manera més humana i orgànica de transitar vers un model més col·lectiu i realment resilient.
Les converses al carrer ens poden salvar la vida. L’empatia es construeix des de les relacions. L’espai públic és nostre, l’hem d’ocupar, cuidar i gaudir. I potser això tan simple ens salva la vida.
Be the first to comment