Entrevista a Materfad: Quan els materials són una eina i no l’objectiu

Quin paper tenen i tindran els materials en l’assoliment d’un present i un futur més sostenible?

“Estem parlant d’idees i de creativitat on la materialitat és una eina més, no l’objectiu final”

Està clar que com a humanitat estem transformant, i molt, el nostre entorn. Mater és una empresa sense ànim de lucre i un dels seus principals objectius és fomentar creativitat amb el FAD, l’Associació El Foment de les Arts i del Disseny, però amb un enfocament més sobre el material. Tot i que també assessorem sobre l’enfocament d’un projecte o un disseny, i no només sobre els materials més idonis a aplicar. Estem parlant d’idees i de creativitat on la materialitat és una eina més, no l’objectiu final.

Els materials poden ajudar a assolir productes i serveis que responguin més al repte pels quals van ser dissenyats. Això ho veiem clar. Nosaltres, en aquest marc, facilitem informació tant dels processos més industrials de fabricació (de què està fet, quines són les seves propietats) així com el contacte del fabricant (que pot ser que estigui a Espanya però també a la resta del món). Oferim, doncs, un servei claus en mà.

Llavors, vosaltres doneu la vostra opinió experta sobre la idoneïtat d’un material per un projecte o producte concret?

“Nosaltres no suposem que cap material sigui dolent, simplement és que el material té característiques i aquestes característiques poden ser bones o dolentes segons la quantitat, segons el lloc i segons l’ús, és clar”

El nostre punt de vista és imparcial. O sigui, nosaltres no suposem que cap material sigui dolent, simplement és que el material té característiques i aquestes característiques poden ser bones o dolentes segons la quantitat, segons el lloc i segons l’ús, és clar. Per exemple, el tema del plàstic i la seva demonització actual. D’una banda, està justificada ja que actualment resulta evident els efectes de la seva acumulació al medi. Però caldria anar amb compte amb dir que un material és bo o dolent; el plàstic no és dolent, ho és l’ús que s’està fent en alguns casos.

De fet, cal formar a gent que sàpiga distingir que la moralitat no entra en el material. I el que sí cal és pensar bé els efectes secundaris d’un producte, el seu sistema d’ideació, fabricació, distribució, ús, reparació o no i mort del material perquè aquest material segueixi amb el seu propi valor o s’integri en un altre disseny. Una visió de cicle. Aquest és el nostre enfocament. Actualment hi ha més de 4.600 materials, tot i que anem rebent nous materials cada mes i ens posem al dia constantment.

I com feu arribar tot aquest coneixement? 4.600 materials són molts! I  a quin tipus de clients oferiu aquests serveis?

Tot això es reflecteix també en una pàgina web que es pot consultar totalment gratis (un altre aspecte també únic en el cas del Materfad de Barcelona). Es tracta d’una base de dades pública i accessible. Aquí hem rebut empreses, universitats, figures polítiques, professionals de l’art i l’artesania i professorat. I sempre estem oberts a rebre i impulsar noves col·laboracions.

Intentem centrar-nos en el material estrella ara mateix: el plàstic. Quin és el vostre posicionament al respecte?

“El plàstic és un súper material. Si els seus poders no els fem servir de manera ben enfocada, pot passar que aquests s’acabin imposant sobre altres organismes, inclosos nosaltres.”

La materialitat és allò que ens uneix a tots. Quin tipus de futur vols? Quin tipus de producte vols? Què decisions estàs prenent? Creiem que és molt important formar a la gent perquè comptin amb eines per prendre decisions pròpies i amb criteri. Pel que fa al plàstic, es tracta d’un polímer i realment d’un material increïble. En definitiva, és un súper material. De fet, això, que és una de les seves principals virtuts esdevé, també, en la seva principal problemàtica ambiental. Si els seus poders no els fem servir de manera ben enfocada, pot passar que aquests s’acabin imposant sobre altres organismes, inclosos nosaltres.

Parlem, doncs, de les alternatives. Vosaltres ajudeu a escollir substituts del plàstic, per exemple? Suposem un ajuntament us demana ajuda per trobar la millor alternativa a nivell de material d’un producte concret. Com ho abordaríeu?

“Nosaltres no donem cap definició o fórmula màgica, cap garantia. El que fem és  identificar oportunitats en base a les necessitats que identifiquem, i el client és qui pren finalment la decisió”

El que passa amb els materials és que la resposta és complexa, no única. El primer pas és fer-se les preguntes adequades. Per exemple, pel que fa a un objecte d’un sol ús; es tracta de malbaratament ja que tot procés sigui del material que sigui consumeix recursos i genera algun impacte. Això sí, hi ha materials menys agressius per al medi i les persones que d’altres. La pregunta que també s’ha de fer es refereix al model de negoci que ha d’incorporar diversos criteris: que sigui possible, desitjable i assequible.

El model econòmic també sempre és un límit entre allò que és possible i desitjable i allò que és assequible. En aquest marc, nosaltres fem nombroses assessories basant-nos en les necessitats dels clients i els recursos que tenen. Intentar fer balanç entre els recursos que tenen ja que ser sostenible es refereix a tres esferes i una d’elles també és l’econòmica. No cal menysprear això. O sigui, hi ha moltes variacions i moltes variables. Llavors, la nostra assessoria sempre les té en compte totes per poder formular un pla d’acció.

Però, no ens confonem! Nosaltres no donem cap definició o fórmula màgica, cap garantia. El que fem és  identificar oportunitats en base a les necessitats que identifiquem, i el client és qui pren finalment la decisió.

Foto: Materfad

Costa trobar respostes. Suposo que això forma part de la complexitat de la pròpia sostenibilitat. Intentem, doncs, trencar mites i explicar bé les coses perquè la ciutadania sigui conscient de la importància dels productes que consumim i l’ús que en fem.

Pel que fa a les alternatives al plàstic, ara és veritat que estan sorgint moltes alternatives a l’habitual, que és el que prové dels combustibles fòssils, amb l’objectiu de tranquil·litzar al client, també a l’usuari final. Si és d’un sol ús, però és d’origen natural, sembla que ja ho estem fent bé perquè tot el que és natural és bo i el que és artificial és dolent. Tornem a caure en la moralització dels materials. No es tracta d’això.

A més, quan ens presenten aquestes alternatives les acompanyen d’adjectius com biodegradable, compostable, fins i tot biocompostable (que no significa res). I nosaltres, com a usuaris, assumim que ja ens podem desentendre d’aquest material. Aquí hi ha un altre repte, el d’explicar bé aquests conceptes. Tot és biodegradable però el factor important aquí és el temps: quan triga en biodegradar-se i quins elements desprèn en fer-ho. Un altre tema és la compostabilitat, que requereix d’unes condicions específiques sense les quals no es degrada. Però, bé, no és l’objectiu de l’entrevista, entenc.

No, no ho és. Però sap greu que estiguem utilitzant de manera errònia i amb objectius comercials conceptes tan complexos.

“No ens centrem en si el material és natural o no, sinó que valorem les seves propietats, origen i procés de degradació, i llavors prenem la solució més idònia“

Com he comentat anteriorment es tracta d’evitar simplificar problemes que no són simples. Cal assumir la complexitat i estar disposat a trobar les millors respostes en base a fer-se, també, les preguntes correctes. Com comentes, jo puc dir que un material és biodegradable però també he de dir en quin entorn, si necessito alguns bacteris o condicions de temperatura i pressió, etc. Llavors, en aquest punt, els fabricants diuen que posen en circulació polímers biodegradables però no acompanyen aquest titular de la informació necessària perquè aquell material no resulti tòxic, es bioacumuli o directament s’acumuli al medi. D’altra banda, imagina’t que esculls aquest tipus de material (‘bio el que sigui’) per un ús que requereix de major durabilitat. O que no tens en compte els recursos que tens més a prop i per ser més ‘sostenibles’ decideixes portar materials de l’altra banda del món.

Perquè una bossa de plàstic, si la pots utilitzar mil vegades, és millor que una bossa de cel·lulosa que només pots fer servir un cop. El plàstic no oblidem que també és d’origen natural; sinó, què són els combustibles fòssils? Una acumulació d’arbres primitius, no? No ens centrem en si el material és natural o no, sinó que valorem les seves propietats, origen i procés de degradació, i llavors prenem la solució més idònia.

Però ets conscient que la ciutadania necessita titulars, respostes úniques? Tampoc podem demanar a la gent que cada cop que llegeix la composició d’un producte compti amb tota la informació i el temps com per valorar si aquell és o no el més idoni per ser consumit. En aquest sentit, estem facilitant alguna informació  però també estem generant confusió entre els usuaris finals.

“A la ciutadania els hem de demanar fer el que saben fer i no passa’ls-hi la responsabilitat d’allò que no saben fer“

Sí, però no podem donar titulars únics perquè no serien veritat. La sostenibilitat és un procés d’actitud més que un procés lligat a un material. De fet, no som una cultura materialista perquè no tenim respecte als materials i els utilitzem com si fossin mitjans per aconseguir altres coses. A la ciutadania els hem de demanar fer el que saben fer i no passa’ls-hi la responsabilitat d’allò que no saben fer.

A què et refereixes amb aquesta darrera afirmació?

“Els fabricants no haurien de poder posar en circulació productes que utilitzin erròniament els materials”

Vull dir que tot i que el reciclatge el trobo una bona estratègia també deixar massa poder en mans de la ciutadania que, en molts casos, no sap encara separar bé i té dubtes. Jo crec és millor que les directives incorporin tota una sèrie de requeriments que siguin d’obligat compliment i facin que els fabricants no posin en circulació productes que utilitzin erròniament els materials. Però com ja he dit, no tinc la solució, de fet, aquesta no existeix. Perquè el món, per definició, no és sostenible i tot canvia constantment.

Jo crec que no podem exigir un bon reciclatge si no exigim, en paral·lel, el desenvolupament d’una logística dels materials. Ja no n’hi ha prou amb receptables per polímers o plàstics, per cartrons o per humits. Es tracta d’un filtre molt bàsic. Cal desenvolupar tecnologies que siguin capaces d’identificar ràpidament diversos materials i separar-los, posant les condicions correctes en cada cas i fent possible que aquest sigui reintroduït de nou en la cadena de valor de la producció. Es tracta de ‘upcycling’, també conegut com a reutilització creativa, que consisteix en l’aprofitament de productes, materials de rebuig o residus per fabricar nous materials o productes de millor qualitat.

El que resulta realment transformador és el canvi de mentalitat, consumir menys i no fer-ho tots de la mateixa manera. M’explico. Si tots ens tornem vegetarians de cop al món o vegans, això també tindria efectes destructius i molt insostenibles. Calen equilibris, sempre. O si, per exemple, tots substituïm el plàstic per cel·lulosa, acabarem amb la cel·lulosa al món; per molt bo que sigui aquest material. Per tant, el pla no és donar una solució única i aplicar-la tots de la mateixa manera. El fanatisme no és bo en cap sentit, encara que l’objectiu sigui reduir la contaminació que genera tot allò que consumim.

Cal que cadascun de nosaltres prengui les millors decisions i assumir, que en alguns casos, potser hem d’escollir opcions que no ens agraden tant com menjar menys o moure’ns menys.  I també cal assumir que vivim en un planeta ineficient. Un 57% de l’energia que generem la malbaratem: o perquè no ens acaben l’entrepà de l’esmorzar o perquè frenem massa quan anem en cotxe. Per tant, ens toca ser eficients en allò que fem.

Volia que aquesta fos una entrevista per trobar la solució als materials alternatius al plàstic i resulta que acabem parlant de l’eficiència del nostre planeta i de menjar menys per ser més sostenibles. Reflexions filosòfiques quan el que volem són solucions científiques. 

“Tu i jo som plàstic també. De fet, som 3 o 4% plàstic perquè ens agradi o no els estem absorbint constantment”

És que encara que no vulguem ser filosòfics ho acabem sent perquè tu i jo som plàstic també. De fet, som 3 o 4% plàstic perquè ens agradi o no els estem absorbint constantment. Però abans que la indústria fes seu aquest material ja érem plàstics perquè el plàstic és un dels materials més reeixits que hi ha a la natura. La composició i conformació d’aquest plàstic és el que pot arribar a ser un problema. 

Per exemple, la quitina és una substància formada per glúcids nitrogenats, insoluble a l’aigua, que constitueix el material principal del qual estan constituïts els artròpodes. Es tracta d’un biopolímer proteic que s’està desenvolupant des de fa 10 anys fins a l’actualitat i que s’extreu de les closques d’insectes. Això es pot desenvolupar per generar un plàstic resistent a l’aigua que pugui substituir les bosses de plàstic, que si no les reciclem es van a la mar i en qüestió d’un mes es biodegraden. Fins aquí, les respostes que voleu: materials millors que els plàstics i que puguin fer la seva funció. Però si en aquest temps previ a la seva degradació un dofí se la troba, potser que s’ofegui amb ella. La quitina esdevé una solució a curt termini. 

Crec que ho anirem deixant aquí perquè hi ha molt per parlar sobre el món dels materials, pel que veig. Llavors, en conclusió, tot i que sé que no creus en les solucions úniques: el material no és tan dolent?

“El que resulta tòxic en els plàstics són els plastificants que són afegits químics que s’afegeixen als plàstics perquè aquests tinguin propietats de millor prestació”

De fet, el que resulta tòxic en els plàstics són els plastificants que són afegits químics que s’afegeixen als plàstics perquè aquests tinguin propietats de millor prestació, perquè costin menys de fabricar, perquè siguin més viscosos, perquè tinguin un color verd ‘pantone xx’, etc. Hem parlat molt dels plàstics, però la gent no pensa, o no sap que no és el polímer en sí el que és dolent, sinó que el que ens està contaminant més són els afegits químics que no només s’incorporen en els plàstics sinó que també s’afegeixen en altres materials.

Per tant, ens estem centrant en un material i no pas en els productes químics que també es poden trobar en altres materials. Es desvia la nostra atenció i el problema segueix o es fa més gran. És a dir, també cal centrar-se en aquests químics i com reduir els seus efectes negatius o fins i tot minimitzar la seva necessitat: pot ser no cal que sigui tan suau o d’aquell color. Però com ja he dit abans, això va lligat amb un canvi de mentalitat que ens permeti assumir que els productes poden canviar i que no trobarem una opció que cadascun dels nostres capritxos. 

Llavors, d’aquí a 10 anys, la següent dècada, què ens tocarà fer?

El problema no és que hi hagi massa materials innovadors, perquè hi ha i cada cop més. El repte és si sabrem quina és la millor fórmula; perquè no hi ha un algoritme que ens digui què hem de fer i com. I si aquest algoritme existís tampoc seria vàlid, segurament, perquè el que avui és vàlid potser no ho és demà.  

El que cal assumir és que tot canvia i que el ‘material’ més evolucionat que tenim és ‘la vida’. Per exemple, avui dia sabem que el polietilè es pot digerir amb xampinyons, concretament amb el Aspergillus Tubingensis que és un fong sapròfit d’hàbitats humits que és capaç de digerir certs polímers típics del packaging. Es tracta de tancar el cicle. 

Hem de ser conscients que la humanitat té bones intencions. Això és bo! Però les catàstrofes estan pavimentades per bones intencions sense coneixement. I cal assumir que la sostenibilitat també s’ha d’equilibrar amb la llibertat social de cada país i del món sencer. 

Millor no seguim aquest fil que llavors caldria una altra entrevista. 

“El futur serà de la informació. D’una xarxa que siguis on siguis et permetrà transformar la matèria de manera més eficaç”

Sí, millor. Així doncs, com ja he dit, si ens centrem en el material, com és el cas del plàstic, no resolem el problema perquè després tindrem un problema amb l’ús massiu del material que el substitueixi. 

O sigui, la solució és que no hi ha solucions, perquè de cada solució neixen més problemes. Però tampoc hi ha més problemes perquè de cada problema neixen més solucions.

El futur serà de la informació. D’una xarxa que siguis on siguis et permetrà transformar la matèria de manera més eficaç.