És possible un consum que no es basi en la propietat? Es pot consumir i col·laborar alhora? Aquests termes semblen oposats i fins ara potser ho han estat. Però la conjuntura actual de crisi econòmica, social i ambiental ens condueix vers nous models de negoci que basen el seu èxit en compartir i intercanviar productes i serveis. El consum col·laboratiu esdevé així una alternativa cada cop més beneficiosa per a tots.
“Dia entre setmana. Presses per arribar a l’hora. Una bona opció, agafar una bicicleta del Bicing. No sóc gran usuari de la bicicleta però molt sovint la necessito per temes puntuals. Posseïr una bicicleta pròpia no té sentit en el meu cas, i en canvi, poder gaudir d’un sistema compartit d’ús de bicicletes és un servei que em resulta ideal.”
Aquest és un dels múltiples exemples d’una manera de consumir que no està basada en la propietat, sinó en l’ús; que de fet és el més lògic. Per a què vull posseïr tot el que necessito? Per què no intercanviar-ho o compartir-ho? De fet, “posseïr” ja no correspon amb les necessitats i tendències del s.XXI. Ens trobem amb uns reptes ambientals, socials i econòmics que ens dirigeixen vers una nova manera de gestionar els nostres recursos: per què consumir productes nous sense plantejar-nos si els necessitem o si podem arreglar o compartir els que tenim? Els recursos no són ilimitats i la nostra manera de consumir no només els està esgotant sinó que està generant residus, emissions, conflictes socials, etc. Cal, doncs, plantejar maneres alternatives de satisfer les nostres necessitats.
En aquest context, estan sorgint nombroses iniciatives socials i empresarials basades en la venda directa o en l’intercanvi de serveis. Però, quina diferència hi ha entre productes i serveis? Un exemple: un producte és un CD de música, però el servei en sí mateix és “escoltar música”; un producte és un cotxe, però el servei consisteix en poder desplaçar-te grans distàncies; etc. La pregunta que sorgeix, doncs, és si moltes vegades estem consumint productes quan el que realment necessitem són els serveis que aquests ens faciliten i que no sempre impliquen posseïr-los materialment. Consumir de manera col·laborativa, que pot sonar una mica “hippie” o “utòpic”, és una opció cada cop més extesa, que consisteix en plantejar-nos no únicament “què” consumim, sinó “com” ho fem. Rachel Botsman i Roo Rogers són experts en aquest tipus de consum, el qual expliquen en el seu llibre, “What’s mine is yours. The rise of collaborative consumption”.
El Consum Col·laboratiu es pot donar de diverses maneres o sistemes, tal com es resumeix en aquest breu vídeo. Per una banda, el Product Service System (PSS) que passa de centrar-se únicament en els productes, a oferir també els seus serveis associats com seria el cas de compartir cotxe, per exemple. Els mercats de redistribució, per altra banda, permeten redistribuir bens, de manera que allò que per a tu pot ser “rebuig” pot suposar un producte d’interès per a una altra persona. En aquest cas els exemples més clars són els mercats o webs d’intercanvi, entre d’altres. Finalment, també es parla de “collaborative lifestyles” que consisteix en compartir habilitats, temps o fins i tot diners sense necessitat d’intermediaris.
Aquests sistemes de consum col·laboratiu esdevenen, en molts casos, una opció més sostenible ja que fa possible la satisfacció de l’usuari amb menys ús i consum de materials. I, a més, permet una major implicació del consumidor que pot exercir diversos rols com el de compartir, interactuar o participar; sobretot ara que es compta amb webs 2.0 i xarxes socials vàries.
En definitiva, la desmaterialització dels productes així com posar en valor els seus serveis associats, compartint i reduint el consum de recursos, és una opció al nostre consum material i accelerat. A continuació alguns exemples d’aplicacions reals del consum col·laboratiu, que demostren que no només poden ser igualment beneficiosos a nivell ambiental, sinó també social i econòmic.
Una joguina per a tota la vida?
Els nens creixen molt ràpid i una joguina que una setmana els sembla increïble, a la setmana següent ja no els diu res. L’acumulació de joguines que ja no es fan servir a les cases és enorme, i amb els problemes d’espai que tenim ara, això encara és més complicat. The toy rental club és una iniciativa que permet intercanviar llogar joguines d’arreu del món (complint tots els estàndards d’higiene necessaris). Això vol dir que pots comptar amb una joguina de diversos indrets del món sense necessitat de quedar-te-la per sempre. D’aquesta manera els teus fills podran jugar amb joguines de diverses cultures i quan ja no les vulguin, aquestes podran circular i distreure a altres nens. Evitar les muntanyes de joguines oblidades i poder comptar amb novetats per jugar de manera periòdica és una bona alternativa a valorar. Amb la roba dels més petits passa una cosa semblant. ThredUP és un espai d’intercanvi de roba per a bebés que ha fet possible l’intercanvi de 12.000 peces de roba en els seus primers 8 mesos de funcionament, perquè com bé diuen ells mateixos: “Clothes don’t grow. Kids do”.
Ja no necessito aquest prestatge, però està nou. Què en faig?
Cada cop són més les webs que fan possible l’intercanvi o cessió de productes en desús però en bon estat. Aquí a Catalunya en trobem algunes com la web de Intercanvis.org o bé Nolotiro.org que funcionen de manera autònoma a partir de la oferta i demanda dels propis usuaris. A Estats Units triomfa Zilok, una pàgina web per al lloguer de productes entre persones i empreses, que a més permet conèixer la gent del teu barri i crear comunitat. Solarcity també està funcionant molt bé i consisteix en el lloguer de plaques solars. Un altre exemple de nova empresa basada en l’intercanvi o venda de productes i serveis que està obtenint bons resultats és el cas de l’empresa anglesa Zopa, un sistema que permet el prèstec entre persones sense necessitat de bancs que ha donat lloc a més negoci en el seu cinquè any d’existència que en els quatre anteriors. Cada cop aquests negocis resulten més lògics, directes i satisfactoris per als usuaris, que els acaben gestionant en funció de les seves necessitats reals.
Vull viatjar però no em puc permetre un hotel
En aquest cas pots optar pel Coach Surfing, una xarxa mundial que permet establir conexions entre els viatgers i les comunitats locals que visiten mitjançant la cessió del “sofà” de casa als turistes. D’aquesta manera, en viatjar, podràs viure a casa d’algú del país que visitis i conèixer els seus costums, sense haver de gastar diners en l’allotjament. De la mateixa manera, tu podràs fer el mateix quan algú visiti el teu país. I tot sense intercanvi de diners. “Hoy por ti, mañana por mí”.
Necessito un cotxe però no me’n vull comprar un
Whipcar és una web per a compartir cotxes entre veïns al Regne Unit. “Rent the car next door” és el seu lema, ja que mitjançant un sistema informàtic integrat i actualitzat pots saber si el teu veí té el cotxe al garatge i si l’ha de fer servir en breu. D’aquesta manera, i amb un grup de veïns que es posin d’acord, pots disposar de cotxe sense necessitat de posseïr-ne un. Cal destacar l’experiència de Zipcar, líder mundial del carsharing amb més de 350.000 socis a Estats Units, Canadà i Anglaterra, que ha triplicat en 2009 el nombre dels seus usuaris. De fet, alguns estudis preveuen que l’any 2015, 10 milions de persones en Estats Units i Europa utilitzin serveis de cotxe compartit com aquests. Quants cotxes deixarien de ser necessaris, llavors? Quant es reduïrien les emissions contaminants? Com milloraria la qualitat de l’aire de les nostres ciutats!
Avancar Carsharing és un model que ens és més proper ja que ofereix serveis de carsharing a Catalunya (essent el primer a Espanya) des de l’any 2005. Ja compta amb més de 3.500 clients, amb una flota de més de 120 vehicles en 39 localitzacions diferents entre les que destaquen Barcelona, Sant Cugat, Sabadell i Granollers. De fet, en desembre de 2009, Zipcar va entrar en l’accionariat d’Avancar Carsharing possibilitant una col·laboració per créixer i millorar els seus serveis.
Finalment, Taxi2 consisteix en un servei de taxi que fa possible compartir taxis, és a dir, compartir costos i reduir emissions per viatger.
En definitiva, són nombrosos els exemples de noves empreses basades en un model centrat en l’oferiment de productes i serveis, en molts casos compartits i intercanviats. Aquestes empreses desmaterialitzen la seva oferta, oferint igualment serveis de gran valor i menor impacte ambiental. El nostre ritme actual de consum es pot contrarrestar amb sistemes compartius i participatius que ens permetin comptar amb un servei sense necessitat de posseïr el producte al qual va associat. El benefici ambiental és evident, però el social també. Apropar-nos, cedir el que tenim, conèixer millor la gent del nostre barri, confiar en les opcions d’autogestió i col·laboració entre veïns… Aquest és un valor afegit a qualsevol producte o servei.
Be the first to comment