*Aquest article sorgeix de la lectura de "Metamorfosis. Una revolución antropológica", de Yayo Herrero (Arcàdia, 2025), i recull reflexions pròpies per endreçar-ne algunes idees i qüestionar els mites que ens immobilitzen. És un post visceral que mostra el que un llibre com aquest pot remoure i activar, amb moltes cites literals de l'autora que ho diuen tot. No afegeix coneixement, però pretèn apropar el contingut d'un llibre com aquest a qui encara no l'hagi llegit. Per a mi, aquests que compartiré són els punts clau.
He llegit la Yayo Herrero com qui troba un mapa que no t’estalvia el vertigen, però t’ajuda a caminar. Si el món que coneixem s’ensorra, no n’hi ha prou amb posar-hi pedaços verds. Necessitem trencar mites dom el creixement infinit, la màgia tecnofinancera, la compra “neta”, la fugida del món material; i recuperar allò que sosté la vida: límits, cures, comunitat, dignitat. I potser la millor manera d’acabar és tornar al principi: si “el futur és un projecte per imaginar”, la transició ecosocial no és una promesa llunyana. És una feina de present continu.
Hi ha idees que no demanen permís: entren. Yayo Herrero n’escriu una que, llegida avui, funciona com un llindar: «El món que coneixem s’està ensorrant». No és catastrofisme; és descripció. I, sobretot, és una invitació: si el marc amb què interpretàvem el món trontolla, toca revisar llenguatge, imaginaris i prioritats. Perquè, com ella mateixa avisa, vivim allò que anomena una crisi de civilització: una transformació radical que “desestabilitza tots els conceptes d’ús per entendre el món”, “corroeix les certeses” i “desdibuixa les demarcacions conceptuals tradicionals”. Crisi total no vol dir extinció, però sí “una inevitable revolució cultural plena d’incertesa”.
En aquest terreny, parlar de transició ecosocial no pot ser una etiqueta amable per fer “polítiques verdes” sense tocar res essencial. Si l’horitzó és la vida, i si la vida pesa —perquè és material, vulnerable i finita—, aleshores la transició ecosocial és un canvi de rumb profund: una reorganització de l’economia, la cultura i la política per sostenir la vida dins dels límits del planeta, amb dignitat i justícia.
I aquí hi ha una altra frase que em sembla central: «Estem obligades al canvi». Però obligació no és fatalisme. Pot ser també responsabilitat i possibilitat.
Si el futur no existeix, l’esperança és una pràctica de present
La Yayo treu la transició del terreny del “ja ho farem”. Si el futur no és una promesa garantida, l’esperança no és un destí: és una forma d’estar al món. “Si el futur no existeix, l’esperança es conjuga en present continu”, i acostar-nos a l’horitzó desitjat és “una successió de passos infinitesimals”, tall com ha dit diverses vegades la Marina Garcés.
Això reordena el verb “projectar”. No vol dir preveure; vol dir construir. “El futur és un projecte per imaginar”, i projectar implica “idear, planificar, urdir, fraguar, esbossar, concebre, dissenyar… limitar, avaluar, assajar i explorar”. Aquesta llista em recorda que la transició ecosocial no és només un full de ruta tecnocràtic: és una pràctica col·lectiva, amb assaig i error, amb conflicte i cures, amb criteris i imaginació.
I hi ha una paradoxa esperançadora: “En preparar-nos per aturar el pitjor, estem obertes, precisament per això, que passi el millor. Que una metamorfosi social dinamiti la barrera que obtura el futur que anhelem”.
El problema: mites que no ens deixen veure (ni actuar)
La Yayo formula una pregunta que val com a brúixola: “Quina metamorfosi social podrà permetre veure el que l’ull de la nostra cultura no veu?” I tot seguit apunta la feina: preguntar-nos “com hem arribat fins aquí”, quins són “els mites antics que ja no serveixen per entendre la normalitat del món estrany” i què ens impedeix “despullar-nos de la camisa de força d’un model de progrés caduc, obsolet i destructiu”.
A partir d’aquesta invitació, endreço alguns mites que sovint apareixen quan parlem de transició ecosocial.
Mite 1: el creixement infinit (i la fantasia que no hi ha límits)
La Yayo compara el capitalisme amb un incendi: “o s’estén o mor”. I recorda que “no sap d’alerta ni de precaució”; no està equipat per a això. Té una tendència “irrefrenable a devorar les bases socials, polítiques i naturals de la seva pròpia existència”.
Acceptar el límit és dur perquè desfà una promesa cultural: que la vida no hauria de pesar, ni costar, ni fer mal. Per això ella diu: “Caure de la figuera del creixement infinit fa mal, és un dolor, un ‘mono’ que cal passar”. Però també és la condició per recuperar un futur habitable: “Mirar el futur amb esperança i confiança exigeix sotmetre a crítica la nostra pròpia cultura”.
Mite 2: el capitalisme verd com a “màgia” (tecnologia i diners per esquivar la finitud)
Quan la transició es redueix a una promesa de substitució tecnològica sense tocar el model, entrem en un terreny perillós. La Yayo ho anomena amb precisió: “Capitalisme verd: màgia que promet tornar a burlar els límits físics insalvables de la mà de la tecnologia i dels diners”. Si la finitud desapareix del mapa, el debat deixa de ser polític i passa a ser fe.
Mite 3: el diner com a abstracció que “neteja” la realitat i amaga els costos
“El diner és una abstracció que ajuda a despreocupar-se dels límits”. I descriu un canvi cultural: abans les persones s’havien de relacionar entre elles per gestionar coses; ara, cadascú pot relacionar-se amb les coses “a través dels diners”, i així s’aïlla de les relacions socials i naturals contingudes en cada objecte o servei. La compra queda “neta”: “La netedat de l’acte de la compra allunya la idea del límit i amaga la brutícia, el dolor o la fatiga en llocs recòndits que el comprador no encerta a veure”.
El resultat és un criteri pervers de producció: “La producció passa a ser qualsevol procés en què s’inverteixen diners a l’inici i al final se n’obté una quantitat més gran… És igual què es fabriqui, per a què serveixi o a qui beneficiï: el rellevant és quant es multiplica el diner”. I així “acabem sense poder distingir entre la fabricació d’armament o el conreu de cereals”.
Mite 4: fugir del món material (cercar el paradís de les idees)
Aquí hi ha, al meu parer, una de les intuïcions més profundes de la Yayo: no només neguem els límits físics; sovint neguem la materialitat mateixa perquè ens resulta dolorosa. Ella recorda el relat del Gènesi, on l’arribada a la Terra és un càstig i la redempció adopta la forma d’un retorn posterior: “una recompensa després de la mort”, el retorn al lloc d’abundància perdut. Aquesta estructura emocional continua operant: “Tenim un anhel permanent de retorn a aquell lloc on la vida no pesa, no fa mal i és infinita”. I ho explica amb cruesa: “la nostra existència ancorada a la terra és dolorosa i humiliant”.
En paral·lel, la tradició platònica separa el món de les idees i el de les coses: les idees, immaterials i eternes, ordenen; al costat contrari, el món de les coses conté la materialitat mortal, canviant i caòtica dels cossos i de l’inert. I en aquesta categoria, recorda, s’hi col·locaven “els animals, els esclaus i les dones”.
Per què la nostra cultura ha situat tan sovint la natura i el treball domèstic i de cures en un pla de “normalitat” invisible, com si fossin el teló de fons i no el centre que sosté tot el que existeix. La transició ecosocial, en canvi, exigeix tornar a aquest centre: reconèixer la vida concreta i fer-la política.
Què vol dir “ecosocial”? Límits, dignitat i responsabilitat compartida
Per la Yayo, assumir límits no és rendir-se: és començar a ser justos. “L’existència de límits no és una maledicció; és un tret inherent de la vida, i assumir-los és fonamental per avançar cap a societats justes on hi càpiguem tots i totes”.
I també implica veure allò que ja funciona (sovint sense nom): “cada dia fem coses gairebé automàticament sense adonar-nos que reposen sobre una xarxa de confiances i responsabilitats compartides tan assumides que ja ni les veiem”. Quan hi ha apagades o crisis, diu, “a vegades s’il·lumina allò que està ocult”.
Aquesta mirada reubica la llibertat: “La llibertat es dona en un entorn de límits i fragilitats”. I reubica la responsabilitat: “Ser responsable és convertir-se en agent que es fa càrrec i pren part del que passa al seu voltant”. No és moralina; és diagnòstic d’època. Perquè també adverteix que cal “fer un esforç per mirar cap a una altra banda” i ignorar “tots els senyals i evidències del temps de catàstrofes que vivim”.
Davant d’això, escriu una frase que pesa: “el silenci és igual a mort”.
Transició ecosocial: objectius per aterrar el canvi (i no quedar-nos en consignes)
La Yayo ofereix una brúixola en forma d’objectius per a una transició ecosocial justa. Entre d’altres:
1. Garantir una vida segura i digna per a totes les persones i comunitats, compatible amb el context ecològic local i global.
2. Reduir la petjada ecològica del sistema econòmic per fer compatibles necessitats socials, biocapacitats i la resposta al canvi climàtic.
3. Adaptar el treball i l’ocupació al servei de la transició ecosocial justa.
4. Desplegar estratègies d’urgència davant contingències derivades de la crisi climàtica i ecològica.
5. Detectar i aturar processos de destrucció ecològica, restaurar ecosistemes clau i protegir la vida animal.
6. Transitar cap a models territorials justos i sostenibles, amb noves relacions entre mons urbans, rurals i naturals.
7. Invertir en recerca i tecnociència orientades a solucions de baix impacte ecològic.
8. Construir un suport econòmic i financer robust que faci viable la transició.
Llegits en conjunt, aquests punts obliguen a una pregunta essencial: què és “progrés”? La Yayo ho capgira: “el que en el capitalisme expansiu és progrés és regressió a la natura”. I encara: “el que la nostra cultura anomena complexitat econòmica i social és simplificació i empobriment en la trama de la vida”. Fins i tot la productivitat és reavaluada: “el que l’economia anomena productivitat és ineficiència en la natura”.
Metamorfosi cultural: sense canviar sentit comú, no hi ha transició
Una transició ecosocial no es pensa fora de la cultura que vol transformar. La Yayo ho formula així: “La metamorfosi no es pot pensar fora de la cultura que pretén transformar. La política transformadora neix dels nuclis de sentit ja existents”. Això em sembla decisiu: la transició no “s’importa”, s’arrela. Necessita comunitat, experiències i aprenentatges; necessita recuperar sabers per a la sostenibilitat de la vida; necessita tolerar l’error com a part de l’experimentació social.
I necessita, sobretot, tornar a apropar decisions i conseqüències. Perquè, com ella escriu, “cada cop hi ha més distància entre els llocs on es prenen les decisions i els espais on se’n pateixen les conseqüències”. La transició ecosocial és també una política de proximitat i responsabilitat.