*Aquest és un dels 25 articles que he escrit en el marc del projecte Terra50, també publicat a Tomorrow.city. 

L'estiu de 2026 ha tornat a demostrar que adaptar les ciutats europees a la calor extrema ja no és una qüestió de futur. L'oest d'Europa ha viscut el juny i juliol més càlids registrats, amb una temperatura mitjana de 21,62 °C, 2,79 °C per sobre de la mitjana del període 1991-2020, segons el Copernicus Climate Change Service.

Però la calor extrema és molt més que una qüestió de rècords meteorològics o de confort. És un problema creixent de salut pública, especialment en unes ciutats on l'efecte illa de calor pot agreujar encara més les temperatures. A Barcelona, per exemple, l'Agència de Salut Pública estima que la calor va causar unes 370 morts entre maig i setembre de 2025, equivalents al 8% de totes les defuncions registrades durant aquells mesos. Les dones i les persones de 75 anys o més van ser els grups més afectats.

Les ciutats no poden viure d'esquena a aquesta realitat perquè la ciutadania ja pateix de manera directa les conseqüències de les elevades temperatures. Per tant, l'adaptació està a l'ordre del dia. Passar calor a l'estiu ens pot semblar normal, però quan aquesta calor és constant, persisteix durant llargs períodes i, a més, augmenta progressivament, allò que podia semblar normal passa a ser insostenible per a moltes persones.

Per aquest motiu cal trobar la manera de facilitar espais frescos a les persones que viuen a les ciutats, més enllà de les seves llars. I aquí cal fer un petit incís: no tothom compta amb refrigeració a casa seva ni amb un bon aïllament que li permeti protegir-se de les altes temperatures durant llargs períodes de temps. L'adaptació a la calor és, per tant, també una qüestió d'equitat i justícia.

I és aquí on la ciutat de Barcelona ha innovat. No ha creat o construït edificis nous per protegir les persones de la calor ni ha inventat un sistema complex per evitar que aquesta afecti la salut. Ha fet una cosa molt més senzilla: ha mirat al seu voltant i ha identificat una infraestructura ja existent d'edificis i espais públics i privats que poden complir aquesta funció.

Així, equipaments com biblioteques, centres cívics, mercats, museus, escoles, parcs o patis d'escola no només compleixen la seva funció habitual, sinó que n'afegeixen una altra: oferir protecció i confort tèrmic al conjunt de la ciutadania durant els períodes de calor. A Barcelona, aquesta infraestructura climàtica ja existent s'ha coordinat i comunicat de manera conjunta a través de la Xarxa de Refugis Climàtics.

La xarxa ha crescut de manera extraordinària en pocs anys. El 2020 comptava amb una setantena d'espais i aquest estiu de 2026 ja supera els 500 refugis climàtics, gairebé un centenar més que l'any anterior. Aquest creixement permet que el 99,2% de la població tingui un refugi a menys de deu minuts a peu i el 76,8% a menys de cinc minuts durant el període de màxima cobertura.

 

Una xarxa contra la calor, no un únic refugi

La vulnerabilitat davant la calor no depèn només de l'edat o de l'estat de salut. També hi influeixen les característiques de l'habitatge, l'accés a refrigeració, l'entorn urbà o la possibilitat de desplaçar-se. En aquest context, la distància també es converteix en una variable d'adaptació climàtica: un refugi situat a l'altra punta de la ciutat serveix de poc a una persona vulnerable que ha de travessar carrers a més de 35 °C per arribar-hi.

Per això Barcelona no concentra la resposta en un únic gran centre de refrigeració, sinó que distribueix aquesta protecció a través de tota la ciutat. La xarxa inclou espais interiors com biblioteques, centres cívics, casals de barri, vestíbuls de museus, centres comercials i mercats municipals, però també interiors d'illa, zones de joc i zones fresques i d'ombra de parcs i jardins.

Una de les novetats de 2026 és precisament el reforç dels espais interiors. Aproximadament tres de cada quatre refugis de la xarxa són interiors, una característica especialment rellevant durant els episodis de calor més intensa, quan els espais exteriors poden no proporcionar prou confort tèrmic.

No qualsevol espai fresc es converteix automàticament en refugi climàtic. Els espais de la xarxa han de tenir una bona accessibilitat, zones per seure i descansar i accés a aigua potable. Els espais exteriors han de proporcionar unes condicions que permetin reduir l'estrès tèrmic i els interiors mantenen una temperatura de confort de referència d'uns 26 °C durant l'estiu. L'accés és gratuït, amb l'excepció de les piscines municipals, que compten amb preus públics i un sistema d'ajuts per a persones en situació de vulnerabilitat.

Tomorrow.City ja ha abordat anteriorment els refugis climàtics com una de les estratègies que les ciutats estan desenvolupant davant les onades de calor. El que resulta especialment interessant del cas de Barcelona és l'escala que ha adquirit aquesta idea: passar d'una setantena d'espais el 2020 a més de 500 només sis anys després, construint una xarxa territorial basada en la proximitat i integrada en els serveis quotidians de la ciutat.

Ara bé, la cobertura no és exactament la mateixa tots els dies de l'estiu. Els horaris dels equipaments condicionen la disponibilitat real de la xarxa i el mateix Ajuntament identifica els diumenges d'agost com l'escenari de menor cobertura. Fins i tot en aquest moment, però, el 92% de la població continua tenint un refugi climàtic a menys de deu minuts a peu, i el 72% dels refugis disponibles són interiors.

Una biblioteca no deixa de ser una biblioteca ni un parc deixa de ser un parc. Continuen fent la seva funció habitual, però incorporen una altra funció pública que cada vegada serà més necessària: protegir la població davant la calor extrema.

Quan adaptar-se també significa transformar l'espai

La xarxa, però, no consisteix només a identificar equipaments que ja ofereixen unes bones condicions tèrmiques. En alguns casos, adaptar la ciutat significa també transformar físicament aquests espais.

Una de les experiències que va contribuir al desenvolupament del model va ser la transformació d'11 escoles en refugis climàtics, iniciada el curs 2019-2020 en el marc del projecte europeu Urban Innovative Actions. Els patis escolars, tradicionalment molt cimentats, es van adaptar combinant solucions verdes, blaves i grises: vegetació i arbres, nous espais d'ombra i punts d'aigua, juntament amb intervencions sobre els edificis i els espais exteriors.

Les actuacions van permetre substituir 1.000 m² de formigó per espais amb vegetació, crear 2.213 m² de nova ombra, plantar 74 arbres i instal·lar 26 nous punts d'aigua. A més, es van instal·lar sensors als centres per avaluar paràmetres com la temperatura, la humitat, la ventilació i la qualitat de l'aire abans i després de les intervencions.

El resultat va més enllà d'oferir un lloc on refugiar-se durant una onada de calor. Els mateixos espais que utilitza l'alumnat durant el curs es converteixen en entorns més verds, ombrejats i confortables i, quan s'obren al barri, poden funcionar també com a espais de protecció per al conjunt de la comunitat. El projecte pilot va acabar integrant-se en les polítiques municipals a través del programa de transformació dels patis escolars.

Aquesta experiència ajuda a entendre una característica important de la xarxa: sota un mateix sistema poden conviure diferents nivells d'intervenció. Alguns refugis aprofiten unes condicions que l'equipament ja tenia, d'altres necessiten adaptacions relativament senzilles i alguns impliquen una transformació més profunda de l'espai.

I el concepte continua evolucionant. Una de les vies que més contribueixen a ampliar la xarxa són els microrefugis climàtics, petits establiments, comerços i locals d'entitats que mantenen la seva activitat habitual però ofereixen també un espai interior gratuït i accessible on descansar durant una estona en condicions de confort tèrmic.

El 2026 la xarxa incorpora més de 60 nous microrefugis, entre els quals hi ha farmàcies, comerços i entitats. La seva dimensió pot ser petita, però tenen una funció estratègica: permeten introduir nous punts de protecció en barris on la xarxa d'equipaments públics no és suficient i acostar encara més els refugis a la població.

El creixement de la xarxa, de fet, no respon només a la voluntat d'augmentar el nombre total d'espais. L'ampliació de 2026 ha prioritzat els barris amb més vulnerabilitat davant la calor i amb menor cobertura, reforçant la dimensió d'equitat que hi ha darrere del model.

Adaptar la ciutat amb la ciutat que ja tenim

Aquí apareix probablement una de les idees més replicables del model de Barcelona. Construir resiliència climàtica no sempre significa començar construint una nova infraestructura. També pot significar mirar d'una altra manera els actius que la ciutat ja té, detectar què poden aportar davant d'un nou risc i connectar-los perquè funcionin com un sistema.

Una biblioteca ja té un edifici, personal, horaris i una comunitat d'usuaris. Una escola ocupa una posició estratègica dins d'un barri. Un centre cívic ja és un espai reconegut per la comunitat. Un parc forma part de la xarxa d'espais públics. I una farmàcia o un comerç poden oferir uns minuts de protecció davant d'un episodi de calor extrema.

Convertir aquests espais en nodes d'una infraestructura climàtica permet aprofitar aquesta capacitat existent i concentrar els esforços en adaptar els espais que ho necessiten, coordinar serveis, senyalitzar els refugis, informar la ciutadania i, sobretot, identificar on viuen les persones més exposades i quines zones necessiten reforçar la cobertura.

És una lògica especialment interessant per a altres ciutats perquè permet començar no preguntant-se què hem de construir, sinó què tenim ja i com podem fer que ens protegeixi millor.

Durant anys, la idea de ciutat de proximitat s'ha associat sobretot amb poder arribar caminant a escoles, comerços, transport públic, centres de salut o espais verds. El canvi climàtic afegeix una nova necessitat a aquesta llista: tenir un lloc segur davant la calor extrema a poca distància de casa.

Barcelona mostra que aquesta protecció pot incorporar-se a la ciutat existent sense crear necessàriament una infraestructura paral·lela. Biblioteques, escoles, mercats, parcs, centres cívics i fins i tot petits comerços continuen fent allò per al qual van ser creats, però assumeixen també una nova responsabilitat davant d'un clima que està canviant.

Potser aquesta és una de les idees més interessants del model: la infraestructura climàtica del futur no sempre ha de començar amb un edifici nou. De vegades comença reconeixent, connectant i adaptant millor els espais que ja tenim.