Caixa de joguines comunitària de l’Espanya Industrial (el primer dia). No hi ha joguines perquè els nens les estaven utilitzant.
S’apropa amb certa cautela. Algú segur l’estarà observant. Porta una caixa de plàstic buida, d’aquelles de color verd fosc de la fruita. Un cordill de dos colors, de cotó, bastant llarg. I una cartolina plastificada amb un missatge escrit a mà, amb colors i vistós. I també una bossa plena de coses. Ja al costat de la tanca del parc infantil, lliga la caixa, lliga la cartolina… Què hi voldrà posar que ho lliga tan ben lligat? I de sobte, hi aboca dins la capsa un munt de pots de plàstic, culleres de fusta, pals, cilindres de cartró, etc. Un conjunt de materials inespecífics, perfectes per promoure el joc heurístic. I quasi tots identificats: ‘Joguina comunitària!’.
Social Toy, una iniciativa ciutadana
Per si algú encara no sap de què parlo, estic explicant un dels casos de Social Toy en parcs públics. Concretament, aquest es troba (o trobava) a la zona de jocs i sorral de l’Espanya Industrial. Però, què és això de Social Toy? En primer lloc, parlem del nom. Aquesta denominació és la que la Marta Ros i la Sarah Rink li van donar a les caixes comunitàries de joguines, l’any 2013. Dues mares que com moltes de nosaltres, o de vosaltres, pares; ens trobem als parcs moltes tardes i compartint mil anècdotes, inquietuds i, fins i tot, projectes comuns. El potencial de networking , creativitat i innovació concentrat en els parcs infantils és infinit. No us ho podeu imaginar. Després de mesos, i fins i tot anys, parlant del ‘pare de la Clara’ o la ‘mare del Daniel’, resulta que descobreixes que són grans professionals amb els que fins i tot pots arribar a col·laborar i fer projectes! Bé, però aquest és un altre tema!
Social Toy a Espanya
Social Toy Barcelona, entorn metropolità i Maresme (de moment).
Caixa de joguines comunitària de l’Espanya Industrial (ara). No hi joguines ni dins ni fora de la caixa. Ningú pot jugar amb elles.
No ha funcionat, per què?
En el cas de l’espai de joc infantil del parc de l’Espanya Industrial, no ha funcionat! Ara mateix, només queda una caixa buida, sense cartell, però encara lligada, tot recordant el que havia estat o el que podria haver estat. Els nens i nenes s’hi apropen curiosos esperant trobar alguna cosa dins. Però ja no hi ha res. Només un projecte comú que no ha funcionat. Per què ens costa tant cuidar el que és de tots? No hauria de ser al revés? No sé vosaltres, però quan em deixen alguna cosa la cuido més que si fos meva. Es tracta de responsabilitat compartida. En el cas de les caixes de joguines comunitàries dels parcs públics, la cosa no acaba de funcionar. Per què? I més tractant-se de nens i nenes i dels seus pares i familiars…
Normalment, quan vas al parc i els nens agafen les joguines del teu fill/a, els seus pares vigilen de prop tornar-les i que no es perdin. Si a més, es tracta d’una caixa on tothom porta coses i les comparteix, amb el benefici comú que això suposa: no anar carregat de joguines, ensenyar a compartir als més petits i que no es lliguin tant amb les seves propietats, mostrar altres tipus de joguines més heurístiques, etc.)… tot són avantatges. Llavors, què passa? Els nens s’emporten les joguines i els pares no diuen res? Els nens les trenquen i els pares les llencen i no les responen? Fins i tot el cartell ja no existeix i la capsa encara hi és perquè la mare que ho va muntar la va lligar ben lligada. Comencem bé! No hi confiem! I amb raó!
Consum col·laboratiu i responsable, autogestionat o gestionat des de l’administració?
Des de Social Toy s’ha demanat ajuda al consistori (ara potser sigui més receptiu, atès que s’anomena BCN en comú!), per poder gestionar millor aquesta iniciativa amb cofres fixos als parcs . Estaria molt bé, la veritat. Però el que estaria millor és que no ens calgués l’ajuda de l’administració per a gestionar iniciatives com aquestes: on tothom guanya, principalment els nens. Democratitzar el joc als parcs, de manera que tots els infants tinguin accés al mateix i aprenguin a compartir-lo i valorar-ho. Es tracta de consum i joc col·laboratiu, i també de consum responsable: no sempre calen joguines pròpies, ni joguines noves. Una cullera de fusta, un cordill, una pinya, un tupper que no tanca bé, etc. són magnífiques eines per al joc creatiu, reutilitzades i reciclades.
Hola Ana!
Primeramente gracias por llevar la iniciativa adelante, y por la discusión que propones, que es muy valida. El problema con el que te has encontrado, también lo hemos encontrado nosotras desde la organización de Social Toy, y muchas otras madres, padres y educadores que han intentado poner cajas en parques de España y otras partes del mundo.
Estamos más que de acuerdo con todo lo que dices, especialmente en que no habría que contar con el apoyo oficial del gobierno para poder sostener iniciativas que son, en su naturaleza, ciudadanas.
También creemos que es parte del aprendizaje de la familia – adultos y niños – lo que pasa cuando desaparece una caja. Para niños más mayores, es inevitable tener que contestar a la pregunta: ‘Y porque ha desaparecido la caja?”. Yo al mío le contesté: “Porque alguien no la ha cuidado. Si la cuidamos todos, no desaparecerá”.
Mi esperanza es de que este concepto le entre en la cabeza de pequeño. Y si podemos, en conjunto, hacerlo con todos nuestros hijos, haremos un pequeño cambio, ojalá, en el futuro.
Sin embargo, la realidad del ahora es que las cajas desaparecen, y los juguetes, en algunos casos también. El único consejo que hemos podido dar a los grupos a los que les ha pasado semejante cosa, es que insistam: en Paseo San Juan la caja ha sido renovada muchísimas veces, y a lo largo del tiempo, es como si la comunidad `entendiera`que esto es así.
Así que si os animáis, adelante. Nuestro apoyo sigue aquí. Y gracias por compartir.
Sarah y Marta
http://www.socialtoy.org
Gràcies Sarah!
Ho tornarem a intentar aquest curs. La veritat és que el curs anterior ho va intentar un altre grup que no conec. Intentaré contactar-hi.
Una abraçada
Ana