Logotip Quincalla

Quan el present, mana (2a reflexió / 11è dia de confinament del coronavirus)

En aquest article reflexió no hi ha cap contingut de caire ambiental, només emocional i rutinari.

Captura de pantalla d’una nova etiqueta del meu calendari: ‘Confinament Coronavirus’. De moment, del 13 de març fins el 12 d’abril.

Ja fa una setmana que estem confinats a casa i, de moment, tothom diu i pensa: ‘Això va per llarg’. Les dues setmanes previstes inicialment sembla que s’allargaran un mes o més. Ho estic escrivint i no m’ho acabo de creure. Encara dec estar en la fase de negació. 

Negació d’haver arribat a aquest extrem de persones mortes i malaltes. Negació d’un sistema de salut saturat i exhaust que a més, sembla ser, no ha rebut el cop més fort: la corba encara està pujant. Negació de mirar enrere i pensar que fa una setmana i dos dies encara qüestionàvem la gravetat d’aquesta pandèmia (encara no era pandèmia, llavors, oficialment, tot i que sí que ho era en la realitat) mentre seguíem fent plans. Negació del tomb que poden fer les nostres vides quasi d’un dia per l’altre. 

Aurelio, gat feliç d’estar envoltat de gent.

L’acceptació arriba cada matí quan em llevo i abraço una petita rutina que hem construït entre tots a casa perquè no se’ns mengi el dia i la incertesa. Avui, el present mana! Per molta pandèmia que hi hagi, els 10 minuts de fer mandretes abans de llevar-me no me’ls treu ningú, només els meus fills quan intueixen que ja estic desperta i venen a jugar al llit. Em llevo, obro les cortines i les portes (cal ventilar més que mai), miro si hi ha roba pendent de rentar (si és que sí, engego la rentadora i segueixo). No cito la visita al lavabo, és clar, amb la primera rentada de mans i de cara seguida de cremetes hidratants per ajudar la pell a superar aquest tràngol tan antisèptic. I no pot faltar posar una llauna a l’Aurelio (el nostre gat); ara mateix, el més feliç de casa. 

Mentre tot es ventila, preparem l’esmorzar. Aquí anem per torns: qui té gana, menja. Vull dir en l’esmorzar. Jo soc la que es lleva més tard (sempre ha estat així i el coronavirus no ho ha canviat, de moment, i que duri!). I la resta del dia transcorre entre estendre la roba, netejar els lavabos, jugar amb els nens i ajudar-los en algunes feines de l’escola, intentar treballar (diria que és el moment en què estic menys preocupada, perquè em concentro en allò que sempre he fet), etc. Aquí a casa, per ara, des del confinament només hem vist dues pel·lícules i encara no he obert cap llibre ni he pogut pintar. No m’he avorrit ni un segon i tampoc no he pogut aprofitar per fer allò que normalment no tinc temps de fer. Suposo que ja anirem agafant el ritme i, com en les vacances, durant les quals els primers dies passen molt a poc a poc i la resta s’accelera, espero que passi el mateix. De moment, la primera setmana ha passat un dia rere l’altre, poc a poc. 

Intentant treballar amb els nens aprop.

Segueixo amb la meva monòtona rutina que no dona per fer una sitcom però que m’ajuda a donar sentit a cada dia que passa. Si no s’ha de comprar res (intentem baixar a comprar només dos cops a la setmana), tots ens quedem a casa. Arriba l’hora de dinar i dinem. Intentem seguir un menú que vam dissenyar diumenge passat —l’hem complert en un 50 % dels casos— perquè ens ajuda a tenir idees de menjars equilibrats. Està penjat a la nevera, recordant-nos que cada 3 o 4 hores toca menjar! I pel que fa a les rutines, el divendres 13 de març, el primer dia sense escola, en vam dissenyar unes que jo diria que no hem seguit cap dia. Però les tenim, també a la porta de la nevera, tot i que no han funcionat perquè ens havíem complicat massa. Les rutines han de ser més clares i han de ser recordables. Si les has d’anar a mirar sovint, ja no funcionen; o almenys a nosaltres, no ens funcionen. Tu treballes al matí i jo a la tarda, dia per altre. Els nens fan feines de tal hora a tal altra. I la resta, temps lliure, de lectura, d’esport, de jocs de taula, etc. 

Llum, espai i amor.

Fa quasi dos mesos que vivim al pis nou i com l’estem estrenant! Just al davant tenim una església neogòtica que de nou del matí a deu de la nit ens recorda, cada hora, que el temps va passant. Sempre sabem quina hora és perquè també marca els quarts. Les campanades sonen i reboten en els carrers buits, només amb alguna cua estàtica i distant davant d’algun comerç d’alimentació. Quina impressió mirar per la finestra i veure carrers sense vida, amb persones d’una en una amb mascareta i una excusa per sortir a la mà: un gos, una bossa o carret d’anar a comprar o la brossa! 

Quan surto veig el Mogas de lluny, el bar on esmorzo molts dies, i recordo la meva rutina d’abans. Allà em coneixen i només d’entrar ja saben què voldré: torrades amb formatge fresc o bé amb pernil salat, o avui truita de verduretes, per què no… i un cafè molt curt amb llet de civada, en got i amb sucre morè. Només d’escriure-ho se’m fa un nus a la gola. Preuada quotidianitat, et trobo a faltar! 

Els menuts, grans herois d’aquesta crisi.

Ara mateix, el que més em neguiteja és la incertesa de quant durarà tot això. No tant pel confinament, que també, sinó per començar a pensar en el després. De moment no veig la llum al final del túnel. La malaltia encara va a l’alça i l’esperança no troba cap escletxa per fer-se notar. Pensar que hi ha gent en hospitals (alguns, de campanya) que no pot estar amb els seus familiars, i familiars que tenen algú estimat hospitalitzat a qui no poden acompanyar. Això em passa pel cap sovint i em fa sentir molt vulnerable i molt preocupada alhora. 

Pensar en el després ens passa pel cap, de tant en tant, amb dubtes: recuperaran la seva feina tota la gent dels ERTO’s? S’ompliran els bars i les discoteques i els teatres? Tindrem por de trobar-nos i tocar-nos? Com finalitzarà el confinament? Per fases? Per ordre alfabètic? Obriran de seguida les escoles, els instituts i les universitats? I també m’han fet aquesta pregunta: què és el primer que faràs? No crec que tots puguem sortir al carrer de cop, crec que serà un procés esglaonat. I potser el meu primer desig no serà el primer que podré acomplir, però igualment us els diré per ordre. Primer, aniré corrents a casa dels meus pares —on ara viuen també els meus tiets— i els abraçaré una bona estona. Després, baixaré al carrer amb els nens i amb les seves ganes de córrer i penjar-se on sigui i intentarem coincidir amb amics de l’escola, del barri. I si són tres els desitjos que he de dir, el tercer serà anar a fer un cafè al Mogas i aprofitar per començar a fer plans amb els amics.

Escric aquest diari en obert des de la posició d’algú que segueix treballant des de casa, que no té ningú malalt a casa o a l’hospital, que té un pis nou més gran i còmode, amb llum natural per tot arreu i espais exteriors per prendre el sol i respirar. Des de la posició d’algú que se sent molt estimada i respectada a casa, amb fills sans i divertits, amb una parella que em coneix més que ningú i que cada nit m’abraça, i fins i tot amb una sogra que fa més d’una setmana va venir a viure amb nosaltres per no sentir-se tan sola i que em porta infus de tant en tant. Tinc amor, aire, menjar i calor. Aquest confinament és una presa de llibertats enormes, però penso aprofitar-lo per plantejar-me moltes coses, jo que puc pensar. A qui no tingui tot això, li vull transmetre el meu suport, no puc fer res més que pensar-hi i sentir-me afortunada de les condicions privilegiades del meu confinament. 

No he pogut aguantar dues setmanes per escriure de nou. Segurament perquè sé que no seran dues, tots ho sabem. Seran més, perquè això va per llarg… (aquest article el vaig escriure divendres 20 quan encara no havien ampliat el confinament en dues setmanes. Les imatges les vaig afegir quan ja ho sabia).



Be the first to comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *