Fins ara, l’anàlisi de la problemàtica ambiental ha monopolitzat el discurs ambiental, però poques vegades es plantegen solucions més enllà d’apagar el llum quan surts d’una habitació, tancar l’aixeta mentre et rentes les dents o reciclar els residus correctament. Sentir això comença a ser inútil i, fins i tot, contraproduent sigui quin sigui el públic objectiu de l’acció comunicativa. D’una banda, les persones convençudes que sempre ho hem fet de manera natural i lògica ens sentim desanimades veient que els missatges no canvien; i els que encara no ho fan, s’han tornat ‘immunes’ a segons quins missatges, ja que consideren que amb aquestes accions no salvaran el món.
En contraposició a aquests consells quotidians, ens arriben notícies sobre l’emergència climàtica (que ens costen de digerir i que potser responen a una moda passatgera, com el ‘fenomen Greta Thunberg’), sobre la ingesta inconscient de microplàstics, les morts causades per la contaminació de l’aire a les ciutats o sobre l’impacte ambiental associat al desenvolupament de les potències econòmiques emergents: la Xina, l’Índia, l’Àfrica… Davant d’aquest canvi d’escala, del problema quotidià al repte global, ens sentim impotents i incapaços d’actuar.
“Cal difondre històries d’experiències que han funcionat i hem de percebre que comptem amb governs conscienciats i capaços d’actuar”
En aquest context d’intoxicació i contrastos escalars, la ciutadania necessita missatges clars i accions contundents. D’una banda, cal difondre històries d’experiències que han funcionat: de ciutats saludables, de rius regenerats, de comunitats autosuficients i felices, etc. Perquè, tot i que aquestes experiències ens puguin quedar lluny o ens resulti difícil aplicar-les a la nostra rutina, sí que van obrint una petita escletxa en totes les idees preconcebudes de com han de ser les coses.
També hem de percebre que comptem amb governs conscienciats i capaços d’actuar. En aquest sentit, ara el tema va de baixa, ja que, pel que fa a l’emergència climàtica, no queda gens clar que després de la COP25 a Madrid es demostri que les administracions estiguin disposades a reduir les emissions de manera dràstica. Com ens hem de posar les piles nosaltres si veiem que aquells que poden prendre decisions d’àmbit global no s’ho creuen o, en tot cas, sí que s’ho creuen però no fan res sobre això o diuen que no poden fer-hi res? És clar que l’economia encara mana, l’afany de lucre ens dirigeix vers l’abisme. Encara avui dia allò que ens regeix són els diners, no pas les persones.
I, per acabar, cal plantejar aquesta dècada (la del 2020-2030) com la dècada de ‘recuperar l’essència’, allò que té valor per a nosaltres: tenir coses que apreciem, disposar del temps suficient per gaudir-les, estimar-nos i ser estimats, tenir salut, etc. Fer d’aquest món un lloc millor. De fet, allò que ens fa més feliços no sol ser el que ens està portant a la catàstrofe ambiental, social i econòmica. Per tant, per què no recuperem valors i ens alliberem de pesos innecessaris i insostenibles?
“Si tot el que ara mateix resulta imprescindible desaparegués, el que ens permetria viure i ser feliços és un tros de terra, un sostre i una comunitat amb qui créixer en valors.”
Ara faré un salt potser massa agosarat, però el faré, com a bona cinèfila entusiasta de les distopies fictícies que han arribat a la gran pantalla. Recordeu Wall-e (2008), pel·lícula d’animació on l’única esperança de tota la humanitat, ja expulsada per la contaminació del planeta, és una planta en una bota que acaba funcionant? Recordeu Mart (2015), on un Matt Damon de la NASA aconsegueix sobreviure plantant patates en els seus excrements? Perquè l’essència és la vida! Tenim un planeta que ens ofereix les difícils qualitats combinades d’un aire respirable i una terra cultivable: i això que ens permet viure és allò que estem perdent vivint de manera insostenible. Fer aquest reset ens pot ajudar a prioritzar i entendre que potser ens hem complicat massa la vida i que, si tot fallés, si tot el que ara mateix resulta imprescindible desaparegués, el que ens permetria viure i ser feliços és un tros de terra, un sostre i una comunitat amb qui créixer en valors.
Jo crec en dues coses: en la capacitat de les persones de canviar el món en el seu dia a dia i en la nostra resiliència com a espècie. Estic convençuda que, el dia que no puguem accedir a 20 tipus diferents de paper higiènic o a 30 classes de galetes, o que estigui prohibit circular en cotxe o disposar d’energia i aigua a totes hores, ens adaptarem a la nova situació i estarem bé. Però, abans de pensar en aquell dia, també penso que podem canviar moltes coses amb petites accions i, mentrestant, anar assajant una altra manera de viure. Ja no som a temps de parar els canvis que vindran, només som a temps de reduir-los i d’adaptar-nos-hi.
*Article publicat a Sostenible.cat.
Be the first to comment