El Pla Estratègic de Comunicació de la connexió tramviària de Barcelona en marxa

La ciutat ideal

Si volguéssim dissenyar una ciutat ideal, que tingués en compte les necessitats de tothom, no d’uns pocs; que ens fes sentir bé i no ens intoxiqués constantment; i que ens permetés viure segurs i tranquils; com seria el seu briefing?

Jo me l’imagino així. Com si féssim un encàrrec a un urbanista-dissenyador-arquitecte: ‘Mira, vull una ciutat que sigui així:

• on les persones fossin el centre de tota planificació i projecte.
• on hi hagi espais públics de qualitat, segurs i tranquils.
• on es compti amb nombrosos espais verds, que siguin propers i amb un pla d’usos pensat.
• on el verd hi fos present arreu, tant al carrer, com als terrats, com als balcons, terrasses, jardins i escoles, entre d’altres.
• on l’aire estigués net i fos saludable caminar pel carrer i estar a casa.
• on el silenci fos possible i els baixos nivells de soroll no ens afectessin i estressesin.
• on els nostres fills puguin gaudir del carrer, segurs i feliços.
• on cada comunitat pogués autogenerar la seva pròpia energia amb plaques solars tèrmiques i fotovoltaiques instal·lades als seus terrats i connectades a la seva xarxa, i no a la general.
• on els carrers estiguessin nets i les escombraries es recollissin selectivament, amb l’objectiu de residu zero en l’horitzó.
• on els edificis es dissenyessin amb espais compartits, aprofitant al màxim els recursos existents i amb materials no contaminants.
• on tothom tingués accés a una educació de qualitat.
• on les diferències socials i econòmiques no generessin ‘guetos’ i on les persones en risc d’exclusió social tinguessin eines per reincorporar-se, sentint-se útils i autosuficients.
• on l’accés a aliments de qualitat i ecològics no fos una utopia o requerís de l’existència de cooperatives aïllades, sinó que fos una realitat estesa i més accessible a tothom.
• on els seus habitants estiguessin coordinats i fossin impulsors d’accions proactives que els apropés entre sí i els permetés una major governança per decidir com volen viure i com fer-ho.
• on tothom tingui dret a accedir a una vivenda digna sense hipotecar la seva vida o viure en la incertesa d’un lloguer a preus alts i amb contractes breus de 3 anys.
• on la cultura estigués a l’abast de tothom i fos un valor protegit i impulsat des d’administracions.
• on la ciutadania es pogués desplaçar per la ciutat i fora d’ella amb una xarxa de transport públic potent i assequible, interconnectada i de qualitat.’

Potser és demanar massa aquest briefing de ciutat ideal? En realitat és el que tots volem. O jo crec que la majoria. Potser m’equivoco. En tot cas, és la ciutat que jo voldria.

Connectar els tramvies és una oportunitat per a Barcelona

El darrer aspecte que he incorporat en el briefing és el de la mobilitat. No és l’últim perquè sigui menys important que la resta, sinó perquè el volia tenir a prop per poder explicar un dels projectes en els que estic treballant darrerament.

La Coordinació del Pla Estratègic de Comunicació de la Connexió Tramviària va ser l’encàrrec que vaig rebre el mes de desembre de 2016 per part de l’Ajuntament de Barcelona. Allò que més m’ha costat entendre en aquest projecte és com la connexió tramviària de Barcelona pot haver esdevingut i encara ho és, un tema tan polític, tan qüestionat i tan analitzat. Com a resultat de la meva feina, el més visible són la landing page ‘Ciutat connectada’ (on s’ubicava el projecte de connexió del tramvia en un model de ciutat sostenible i equitativa, ara inactiva) i la web ‘Tramvia connectat’, l’elaboració dels quals he coordinat amb l’equip de l’Ajuntament i els continguts de les quals he redactat.

Bé, en tot cas, el que s’ha analitzat més és com connectar aquesta xarxa, però també s’ha posat en dubte la necessitat de la seva connexió. Això darrer sí que no ho entenc. Una xarxa tramviària interrompuda, que no permet que aquesta passi de ser un mode de transport urbà de mitjana capacitat, a un de metropolità d’alta capacitat… Connectar 9 municipis no és un objectiu clau? I més en una ciutat com Barcelona on els desplaçaments en vehicle privat són els que provenen de fora, de l’àrea i regió metropolitana? Els barcelonins ho tenim més fàcil. Pràcticament ens desplacen en un 50% a peu i la resta, per aquest ordre, en transport públic, bicicleta i vehicle privat. El problema ve de fora i per tant, és aquí on també cal pensar polítiques de mobilitat que facilitin el pas del vehicle privat al transport públic. Quan anar en bicicleta o en transport públic sigui més còmode i econòmic que fer-ho en vehicle privat, llavors s’haurà guanyat la batalla contra la contaminació atmosfèrica i el soroll a les ciutats. No es tracta d’una guerra contra el cotxe. És selecció natural: si contamines massa, ets ineficient, perillós, pesat i sorollós… és a dir, si no ets un bon disseny, et queda poc de vida!

Després de nombrosos Estudis Previs i, finalment, amb l’Estudi Informatiu ja aprovat i en exposició pública, sembla ser que l’opció més adequada a nivell de cost-benefici i també considerant aspectes econòmics i ambientals; és el Tramvia en superfície per la Diagonal amb plataforma reservada (l’anomenada alternativa 1).

De fet, traçar una línia recta de 3,79 km entre la darrera o primera parada del Trambesòs (Glòries) i la darrera o primera de Trambaix (Francesc Macià) sembla lo més evident, d’entrada. L’alterantiva 1 i la 2, en la qual es semisoterra el tramvia, són les dues alternatives que tracen aquesta línia recta utilitzant el tramvia com a mode de transport. I amb un tramvia sense catenària, és a dir, molt menys impactant visualment.

D’altra banda, també en línia recta, una nova línia d’autobús elèctric (l’alterantiva 4) proposa connectar els tramvies amb un autobús. Sí, elèctric, però no deixa de ser un autobús. De fet, tots els autobusos de Barcelona haurien de ser elèctrics. Això no hauria de ser tan excepcional. Aquí és on em sorprèn molt el posicionament de certs partits polítics i entitats que consideren que aquesta opció és comparable a la del tramvia. Tot i estar més que demostrat que hi ha un excés d’autobusos que circulen per aquest tram de la Diagonal, que amb el conegut efecte ‘acordió’ generen embussos i presenten velocitats comercials molt poc competitives. I tot i estar també demostrat que la capacitat de transportar usuaris del tramvia és molt superior a la de l’autobús. I tot i la necessitat que hi haurà, igualment com fins ara, de fer transbordaments del tramvia a aquest autobús per tornar a connectar amb l’altra línia de tramvia. Tot i aquestes evidències, la connexió de la xarxa tramviària amb autobús elèctric per la Diagonal resulta que és la que ara competeix a nivell polític (principalment) amb la de fer-ho amb un tramvia en superfície sense catenària.

Estem parlant de model de ciutat

Quan sento en les notícies o llegeixo en els mitjans que aquesta és la connexió de ‘la Colau’ me n’adono que hi ha molta gent que no ha entès res. La connexió del tramvia és la connexió de tots els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i del seu entorn. Sembla que ja tenim assumit que quan un polític fa alguna cosa no ho fa per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans (que és la seva principal missió), sinó que ho fa amb finalitats partidistes. Però, i si no fos així? I si l’actual govern de Barcelona realment volgués connectar el tramvia per sumar en la seva intenció d’assolir un model de ciutat més sostenible, saludable i equitativa? No podem creure que això sigui possible? Ada Colau ja va fer tota una declaració d’intencions quan va demanar l’ajuda de Pere Macias, qui havia impulsat la xarxa tramviària existent fins el moment des de CIU. I que, deixant de banda la seva preferència política, ha acceptat aquest repte perquè pensa que és millor per la ciutat i els seus habitants. Això són polítics i tècnics que demostren que encara podem confiar que els governs pensen en nosaltres i no únicament en estar en el poder. De què serveix estar en el poder si no millores la ciutat?

Per tant, la connexió del tramvia no és un projecte per penjar-se una medalla, és un projecte de calaix! Un projecte que ve de lluny. Que està previst en la planificació de fa molts anys, tant d’infraestructures (Pla Director d’Infraestructures (PDI) 2011-2020) com de mobilitat (Pla de Mobilitat Urbana (PMU) 2013-2018). Un projecte que suma per assolir un model de ciutat millor per a totes i tots.

Connectar el tramvia en superfície per la Diagonal permetrà resoldre la urbanització d’aquesta avinguda amb la creació d’espais verds, més amplada de vorera pels vianants, menys cotxes (dos carrils menys) i pràcticament una autovia de bicicletes. De veritat no volem aquesta ciutat? Considerem que el tramvia pot ser una barrera i no considerem que 8 carrils de cotxes ho siguin? Potser sóc massa innocent o idealista, però si no passem d’una visió individualista a una col·lectiva, no avançarem vers una societat més justa i sana.

Si us quedeu amb ganes de saber més, en el web Tramvia Connectat trobareu informació sobre els antecedents i objectius així com detalls de cadascuna de les alternatives considerades.