Ètica, sostenibilitat, responsabilitat i disseny: redefinint des d’una visió integral

Primer semestre com a professora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) de l’assignatura ‘Ètica i sostenibilitat en el disseny’. Primera activitat a realitzar pels i per les estudiants: Quina és la relació entre ètica i disseny? Quina és la responsabilitat del dissenyador/a en la construcció del món material que ens envolta? 

 

REFLEXIÓ 1:
Per començar estaria bé saber quins valors volem transmetre quan dissenyem un producte o servei. Però, què són els valors?

• Carrils intangibles que guien les nostres accions.
• La plenitud personal i el bé comú de la societat estan més lligats a béns intangibles que a béns materials.
• La crisi ecològica es converteix en realitat, l’expressió biosfèrica d’una crisi cultural més profunda. Crisi de com percebem el nostre lloc en el món.
• Visió del món> percepcions i creences> valors> actituds> accions.

Així doncs, la nostra visió del món guia les nostres accions.

 

REFLEXIÓ 2:
Per tractar d’explicar la relació que hi ha entre l’ètica i el disseny podem començar parlant del que és el disseny i de quins objectius persegueix. Segons la RAE es tracta de la “activitat creativa que té per fi projectar objectes que siguin útils i estètics”. L’informe Cox realitzat pel Design Council de la Gran Bretanya defineix al disseny com: “El que enllaça creativitat i innovació. Dóna forma a les idees perquè es converteixin en propostes pràctiques i atractives per als usuaris o clients. El disseny es pot descriure com la creativitat emprada per una fi específica”.

 

REFLEXIÓ 3:
Darrerament es parla de ‘dissenyar per a les persones’ i a això se li diu ‘disseny social’. I sap greu perquè en molts casos es desvirtua el significat d’una intenció tan bàsica i important com aquesta. Perquè, per a quines persones dissenyem, doncs?

• Per a les persones-empresàries que dirigeixen les fàbriques i marques productores?
• Per a les persones que extreuen els materials necessaris per fabricar el producte?
• Per a les persones que treballen produint i fabricant els productes?
• Per a les persones que els transporten i els venen?
• Per a les futures persones usuàries i consumidores?
• Per a aquelles que els recuperaran, repararan, reutilitzaran?
• Per als recicladors?
• Per als futurs habitants del planeta?

Potser per a tots i totes seria l’objectiu principal d’un bon disseny? Llavors, quan es parla de dissenyar per a les persones, per a quines persones? En alguns casos ens centrem en fer productes que pugui ser utilitzats per tothom sense pensar en les fases del cicle de vida inicial i final. Costa molt integrar una visió global on tot el procés sigui beneficiós per al màxim de persones possibles.

 

REFLEXIÓ 4:
Recopil·latori de propostes dels i les estudiants de la meva aula de la UOC al respecte:

• La importància d’aprendre a qüestionar la necessitat.

• “El treball humà no hauria de produir res que no valgui la pena, i aquest treball no hauria de ser degradant per als treballadors” (William Morris).

• … vivim en un present de productes massificats … on predomina la superproducció sobre la funcionalitat i originalitat… tot està subordinat a interessos econòmics, la consagració dels diners i la rendibilitat com a mesurador del benestar social.

• Per aquesta raó, els drets humans han de ser la base sobre la qual s’assenti un disseny “ètic”. Si prescindim d’això, reduir l’esforç humà o millorar l’experiència de l’usuari (i usuària) no té sentit en no aportar progressos al món.

• La implicació del dissenyador. Tots aquests canvis i transformacions derivaran en un nou ordre mundial i el principal subjecte hauria de ser la ciutadania. Rebutjar el consum massiu, el mercantilisme social i promoure les llibertats i la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans més enllà de religions, ètnies o fronteres.

• Tot això hauria de ser propòsit d’un dissenyador juntament amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones, més enllà de satisfer o crear necessitats noves. En definitiva, fusionar ètica i sostenibilitat dins el disseny de manera que formin part del seu ADN, per així lluitar contra les conseqüències negatives que va portar la globalització.

• Si mantenim una ètica moral en els nostres dissenys, trencarem amb la idea que el disseny és una cosa destinat només al primer món, a les classes socials més altes i al fet que les nostres idees quedin atrapades en productes exclusius

• Aquesta cultura capitalista ignorarà el tenir en compte un caràcter crític respecte als paràmetres socioculturals i no utilitzarà tot el potencial del dissenyador dins el desenvolupament del futur de la nostra societat, ignorant la concepció del disseny com a mitjà de formació de relacions entre la persona, l’artificial i la natura.

• Per això mateix va néixer el Design Council, conscienciar per ajudar. A poc a poc anirà creixent la cultura del disseny, fins i tot als Estats Units es parla ja d’una classe creativa que estaria entre la classe treballadora i la capitalista, no crec que això sigui un avenç social ni de bon tros però pot ajudar-nos a que la classe treballadora no estigui cada vegada més ofegada per la classe social dominant.

• El disseny ha de ser sobretot respectuós, capaç de cobrir una necessitat sense possibilitat de crear amb això una segona via que acabi danyant a un tercer.

• Integració, responsabilitat, sostenibilitat, respecte … El major repte i per tant responsabilitat del dissenyador en el futur serà complir amb aquests valors alhora que es fuig de la creació com a resposta a la crida del mercat.

• Com indica Raquel Pelta, el disseny sostenible passa per una visió analítica, ètica i responsable que qüestiona models que s’han assumit fins ara. Això no és més que un esperit conformista que segons Victor Papanek ha crescut de forma vertiginosa i és molt perillós ja que la nostra capacitat de resoldre problemes de forma creativa és cada vegada menys corrent, i en lloc de pensar en com farem per fer un disseny millor , ens centrem en l’adaptació dels dissenys, i això és una altra forma de conformisme. Els obstacles culturals posen traves al perfeccionament i ens inhibeixen de crear mètodes nous.

• No tindrem sempre la seguretat de que els nostres productes o serveis s’estan utilitzant amb la finalitat per a la qual van ser construïts. Però almenys, hauríem negar-nos a dissenyar solucions la propòsit inicial pugui ser de dubtosa moralitat.

• En el futur, sense menysprear alguns moviments o sistemes que han nascut en el passat, haurem de desenvolupar un model de disseny basat en el coneixement i el respecte mutu, en el diàleg entre les diferents formes de veure el món. Que afavoreixi l’intercanvi cultural i l’acceptació dels altres i que deixi de banda la imposició, la intolerància o la desigualtat que ha imperat en el passat segle. Hem instaurar estratègies dirigides a crear un nou espai global de progrés que desdibuixi les distàncies entre ètnies, religions i fronteres.

Consumim per una necessitat lògica, sostenible i conscient o és la necessitat mateixa de consumir el que ens guia? Hauríem de reflexionar sobre el poder del disseny en la comunicació i en establiment d’actituds d’impuls comercial (encaminar-nos de forma conscient a la reflexió de les necessitats i de l’slow-design).

• M’agrada pensar en el concepte “Utilitarisme de barri” i com el capital a través de sistemes de producció massiva, a costos molt baixos i amb productes de menor o baixa qualitat, ha aconseguit instal·lar-se en la necessitat de determinats espais socials. Com a exemple podríem reflexionar i associar la intrusió del mercat xinès, amb objectes de primera necessitat i / o capricis a preus molt barats i accessibles?

• Ens cal actuar, no només com a dissenyadors/es, sinó com a persones i jo crec que la solució serà qüestió d’estudi, formació, d’honestedat i de resistència.

• Un exemple concret d’aquestes noves formes de dissenyar és el de Daniela País, una dissenyadora de moda sostenible la filosofia transmet un nou model de relacionar-se amb un mateix i amb l’entorn. País afirma que el benestar que ens aporta la roba el podem trobar en 3 nivells: l’individual, com la sent un mateix pel que fa a comoditat, tacte; el social, què transmet als altres i el de l’impacte que té en l’entorn. Però que el consumidor actualment gairebé exclusivament se centra en el social, poques vegades en l’individual i gairebé mai arriba a plantejar-se el benestar amb l’entorn. Aquesta dissenyadora aporta una clau a tenir en compte, ja que el consumidor pot atreure la filosofia sostenible d’un producte però no obstant això que el disseny d’aquest no satisfaci el seu interès. Per tant per molt sostenible que sigui la producció, no ho és el seu consum. En el cas de Daniela País, el repte és intentar produir peces atemporals que compleixin les expectatives del client i no necessiten ser renovades perquè segueixen mantenint el seu interès (i qualitat). Per això sosté que és important enfocar no solament en la producció i en els materials sinó també en el disseny.

• El dissenyador ha de trobar una solució als problemes ètics del disseny per a evitar la nostra autodestrucció. Per a això s’ha de fer responsable i deixar de buscar culpables, assumir riscos i perseguir la utopia. El dissenyador ha de ser un agent de canvi social, com a expert que ja que està acostumat a afrontar problemes i plantejar solucions.

• La cultura de l’usar i llençar ha de ser rebutjada per passar a la producció d’elements duradors i entrar en una consciència de per què produir en lloc de com produir.

• La posada contra industrialització va fer reflexionar sobre les condicions dignes dels treballadors i ús sostenible dels recursos naturals: ningú robi al treballador el seu temps, és a dir la seva vida, en aquests dies vinents no hi haurà sobre nosaltres l’obligació de produir contínuament coses que no desitgem, cap obligació de treballar per res (William Morris).