Logotip Projectes

Concepció, codisseny, dinamització i relatoria d’un espai de debat sobre els Reptes ecosocials del s.XXI

El futur és ara i aquí

Aquest relat s’ha elaborat a partir de les tres sessions que van tenir lloc entre els dies 28 de febrer i 1 de març de 2023 al Tecnocampus Mataró-Maresme, al llarg de l’itinerari de Reptes Ecosocials del segle XXI del V Fòrum de Medi ambient i Món Local. La redacció s’ha elaborat conjuntament amb l’Alexis Rossell i l’equip de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Més informació sobre aquest Fòrum (vídeos i relatories) en aquest link

Hope and future (Lexica.art). Imatge generada amb un motor d’intel·ligència artificial.

Quan parlem de reptes o de transició estem assumint implícitament la necessitat de canviar. Estem admetent que el model socioeconòmic actual no té més marge de recorregut i que ens hem de reinventar per adaptar-nos a una nova realitat marcada per unes limitacions que la ciència fa anys que adverteix i que cada vegada són més palpables a tots els nivells. De fet, ens trobem immersos en un context de permacrisi que ens afronta contínuament i de manera exponencial a nombroses alteracions que desafien l’statu quo. En aquest context, les administracions locals tenen un protagonisme inequívoc en la gestió dels recursos comunitaris i cal repensar el seu paper per facilitar la transició cap a un model socioeconòmic més just i sostenible. La societat actual viu en una dicotomia que ens posiciona de manera contradictòria sobre si tenim o no la capacitat de canviar el nostre model de convivència per fer front als reptes ecosocials del segle xxi. D’una banda, els relats distòpics, habituals fins i tot en sèries i programes de televisió, ens aboquen a un pensament col·lapsista que ens fa sentir incapaços de transformar la realitat. Haurem de pagar les conseqüències d’haver viscut per sobre de les nostres possibilitats i acceptar que les situacions inèdites a les quals caldrà adaptar-se seran nombroses i injustes. En un futur proper, fer 50 quilòmetres en un dia no serà viable i agafar un avió per oci serà una opció només accessible a una part de la societat, la més rica. Totes aquelles hipotètiques solucions a les quals ens aferrem per seguir vivint com ho fem (com ara el cotxe elèctric, les energies renovables, l’economia circular o nous materials, entre d’altres), sense que l’ecoansietat o la mala consciència ens sorprengui a traïció, són insuficients. Ara mateix no arribem ni a fer virar la direcció del vaixell. La inèrcia és massa gran. És tard.

Hope and future (Lexica.art). Imatge generada amb un motor d’intel·ligència artificial.

D’altra banda, s’albira una nova època on les reivindicacions socials aniran dirigides més a reclamar una redistribució de la riquesa que no pas un augment del salari. Hi haurà una oportunitat real de lluitar per l’equitat. Un futur en el qual el repartiment just de la riquesa generi un major benestar social i emocional per a tothom. La nostra capacitat d’adaptació farà possible que davant de l’obligada renuncia als privilegis adquirits aquest darrer segle i mig, les estratègies de supervivència no siguin només un ‘anar a menys’ sinó un ‘anar a millor’. Està demostrat que un increment del PIB no ha suposat un increment de la felicitat. A partir de certa situació de bonança i comoditat, el ‘tenir més’ no porta a ser més feliç sinó que aquest ‘estat induït’ s’estabilitza i no creix. La satisfacció es pot assolir d’altres maneres. Gaudint del temps amb aquells que estimem i ens estimen o amb aquells amb qui compartim interessos similars. La ‘convivialitat’ (Referència al concepte propugnat pel pensador austríac Ivan Illich (1926-2002) a l’obra Tools for conviviality (1973)) ens salvarà: reforça la base social i genera espais de felicitat compartida. En aquest context, cal transitar vers un model menys consumidor de coses i més generador d’experiències en comunitat. Si la pregunta és si fem plaques solars o clubs esportius, la resposta seria: ambdues coses. I de manera urgent! Recapitulem: vivim en un estat de contradicció gairebé permanent. Davant la crisis de la nostra civilització ens sentim inútils, incapaços de canviar res i vulnerables; però, alhora, estem esperançats i ens empoderem per crear models de futur. Escenaris de futur que, tot i ser desitjats, sovint no tenim clars o no ens resulten prou atractius. I tot i que l’ésser humà s’ha adaptat sempre al llarg de la història, estem davant d’uns canvis estructurals que significaran renunciar a allò que per a nosaltres, ara mateix, és un ‘dret’: un consum immediat i insostenible. I tota preocupació que ara intentem despertar entre la ciutadania amb missatges distòpics o bé utòpics (ara això no importa) i que en els anys 60-70 podia semblar ‘voluntarisme ambiental’, ara no és més que ‘egoisme vital’. Ens hi va la nostra forma de vida, la nostra comoditat i el que és més greu i important, la nostra supervivència. I a aquesta dicotomia entre la inacció generada per un sistema que ens incapacita i una esperança infundada i impulsada per la il·lusió, cal afegir l’actual desconnexió entre les persones i el medi natural, especialment en una població cada vegada més urbanitzada que a Catalunya ja representa el 95% de la població. La manca de vincle i de coneixement del territori ens fa perdre el sentiment de pertinença a l’entorn natural i, per tant, fomenta actituds cada vegada menys ecològicament responsables.

Hope and future (Lexica.art). Imatge generada amb un motor d’intel·ligència artificial.

El que no podem perdre de vista són les conquestes històriques assolides: una protecció social sanitària, una escolarització obligatòria, una alimentació i un habitatge cada vegada més accessibles, entre d’altres. En el cas de l’alimentació i l’habitatge calen noves normatives per part de l’administració pública, ja que aquestes es troben en perill.

“L’alimentació és el nostre cordó umbilical amb la natura, és l’únic vincle amb la terra comú a tots els éssers humans i cal blindar-la, ja que és fonamental.”

En el cas de l’alimentació, el repte és enorme, ja que es tracta d’un dret bàsic que ha passat a ser una mercaderia que, a més, té greus impactes sobre els ecosistemes i les persones. I tot i ser un àmbit tan transversal i imprescindible per a les nostres vides i el model econòmic, l’agenda política no ho prioritza. Les administracions tenen un paper clau en aquest context. Per exemple, donant suport a projectes d’educació ambiental lligats a un model alimentari més just i sostenible, de connexió del món rural i el món urbà, de facilitació d’espais als productors (com serien els obradors) per facilitar el camí als petits productors, etc. Cal fomentar un model alimentari que estigui al servei dels productors d’aliments i de la ciutadania que els consumeix, com seria el cas dels mercats de pagès impulsats des de la societat civil. I encara més, la compra pública d’aliments en residències d’avis, escoles, hospitals, centres penitenciaris, etc. esdevé de gran valor per la generació d’activitat econòmica… Calen, doncs, polítiques alimentàries coherents que ara mateix no hi són. Tot i que sí que es compta amb experiències de gestió comunitària que promouen un model agroecològic, com els horts comunitaris o les aules ambientals associades. Tanmateix, l’accés a la terra és molt complicat entre la gent jove malgrat l’existència d’algunes subvencions. El menjar, un bé absolutament essencial, té un preu de mercat que no es correspon amb la realitat i està totalment infravalorat. Hi ha un biaix entre el cost de producció (tant físic com econòmic) i el cost de consum (imposat pel mercat majoritari). La situació és de molta precarietat, els ajuts públics són pocs i requereixen molta gestió burocràtica, cosa que ofega els petits agricultors. A altres països, com França, hi ha molts més avantatges administratius per al sector primari que permeten millorar les condicions dels treballadors, facilitar l’accés a la terra, produir de manera més sostenible i diversificar els usos del sòl.

“S’ha avançat molt tecnològicament per fer possible una transició energètica, ara el que cal és implementar nous models de lideratge i governança comunitària.”

Hope and future (Lexica.art). Imatge generada amb un motor d’intel·ligència artificial.

En l’àmbit de la transició energètica, cal una aposta clara per nous models de producció i consum més justos i sostenibles. L’esgotament dels combustibles fòssils i de l’urani ens ho posa en safata i aquí, una vegada més, les administracions tenen un paper clau. Ja es compta amb la tecnologia suficient, el que cal és implementar sistemes de governança i lideratge que permetin implicar la ciutadania, i considerar la seva gran diversitat d’individus,amb sensibilitats i motivacions molt dispars. Crear una comunitat energètica requereix molts tràmits burocràtics que no tothom és capaç de portar a terme i costa implicar-se, ja que és més fàcil i còmode dependre d’una distribuïdora convencional. Per instaurar un model de gestió i consum d’energia sostenible cal una implicació comunitària, però en pobles petits falta teixit associatiu per manca de densitat poblacional i això fa que sigui molt difícil promoure un canvi d’aquest tipus. No hi ha respostes per tot, però cal continuar treballant per potenciar la gestió cooperativa dels recursos i aquesta seria una possible línia de treball de les administracions públiques.

“L’aigua és un bé essencial per a la vida i la seva gestió sovint està regida per interessos privats que treuen beneficis econòmics a costa d’un recurs bàsic i imprescindible.”

La gestió de l’aigua recau en els ajuntaments, els quals poden implicar-s’hi més o menys activament i portar a terme aquesta gestió de de manera directa o indirecta. Una opció és facilitar un model de gestió cooperativa en el qual els usuaris no són consumidors sinó propietaris i participen en la gestió democràtica de l’aigua. Així, l’aigua deixa de considerar-se un bé mercantil i es tracta com un dret humà, incorporant també un fons de garantia social per no deixar ningú sense accés a l’aigua, fins i tot si no la pot pagar. En aquest tipus de model no hi ha ànim de lucre i, per tant, els beneficis econòmics es reinverteixen en la cerca de nous recursos hídrics, en millorar la xarxa hidràulica, en l’aplicació de noves tecnologies més eficients, en la reducció del consum i en la disminució de l’impacte ambiental derivat de la gestió. Això sí, aquests sistemes cooperatius funcionen en poblacions en les quals hi ha una forta cultura associativa/cooperativista, cosa que evidencia que cal fomentar, en general, la cultura de la governança compartida.

“Cal apostar per una transició ecosocial justa i democràtica.”

El sistema global actual no té més marge de recorregut i, per tant, cal crear i enfortir una xarxa d’iniciatives comunitàries que imaginin escenaris de futur més justos, solidaris i sostenibles i cal capacitar-la perquè pugui mantenir aquests projectes de futur desitjable. Aquesta línia de treball, impulsada des de l’economia social i solidària, no pot avançar d’esquena a les polítiques públiques i a les sinergies existents. Els seus objectius són molt similars i els esforços i les mirades s’han de sumar i enriquir. Cap polític parla de decreixement, és una paraula amb connotació negativa i molt difícil d’entendre perquè, dins l’imaginari col·lectiu, s’assimila a l’empobriment. Es fa difícil entendre que el decreixement econòmic implica creixement en altres àmbits com la sanitat o l’educació i també implica posar les cures al centre. Cal reivindicar la part positiva del decreixement, i cal aprendre a parlar d’una altra manera per arribar als sectors estratègics, i buscar persones amb capacitat d’influència per fer-ho.

L’administració té el repte de posar sobre la taula el concepte de límits, de decreixement o de postcreixement: una idea que sovint no és benvinguda i no agrada. Cal valentia, invertir recursos públics, posar eines a l’abast de les iniciatives transformadores, apel·lar a l’acció col·lectiva per sobre de l’acció individual i influir en el canvi de paradigma: podem decréixer aportant prosperitat i benestar. Cal creure en aquesta transformació i sobretot cal voluntat política. Les administracions estan fetes per persones i les persones poden promoure canvis. Un altre repte, però, és que no s’apel·la prou a l’acció col·lectiva. Es continua comunicant en clau individualista i un exemple en són algunes campanyes de conscienciació ciutadana sobre temes ambientals. El que realment cal és formar equips multidisciplinaris que incorporin professionals de l’àmbit de la sociologia, de la psicologia, de la pedagogia o d’altres disciplines que ajudin a inspirar l’acció col·lectiva i facin de pont entre les decisions basades en fets científics o polítics i la ciutadania. Per altra banda, també cal reduir el marge entre el que necessitem i el que utilitzem, eliminar el consum absurd i generar un estalvi que es pugui revertir cap a aquelles economies socials que cal desenvolupar. Aquest canvi de paradigma resulta molt difícil perquè, per una banda, cal un canvi d’hàbits i actituds, però per l’altra, desmaterialitzar i decréixer té un impacte social en termes de recursos i de llocs de treball. Continuem necessitant un sistema que funcioni, però cal planificar la transició tenint en compte tothom per no deixar ningú enrere.

Elements clau de l’itinerari

1. Crear nous relats que defugin la utopia i la distopia, que cridin a codissenyar futurs encara possibles i comuniquin la necessitat de decréixer d’una manera més seductora. Cal transitar vers un model menys consumidor de coses i més generador d’experiències i projectes en comunitat. fer projectes junts, reforçar la ‘convivialitat’ i genera espais de felicitat compartida.

2. Decréixer econòmicament pot implicar créixer en benestar i educació. Per plantejar el decreixement cal valentia política, a més d’invertir recursos públics, posar eines a l’abast de les iniciatives transformadores, apel·lar a l’acció col·lectiva per sobre de l’acció individual i influir en el canvi de paradigma: podem decréixer guanyant prosperitat i benestar. Cal reivindicar la part positiva del decreixement, aprendre a parlar d’una altra manera per arribar als sectors estratègics, i buscar persones amb capacitat d’influència per fer-ho.

3. Apel·lar a l’acció col·lectiva per sobre de l’acció individual. Una gran part de campanyes de sensibilització ambiental apel·len a la responsabilitat individual. En el context de la transició ecosocial cal fomentar l’organització comuntària i, per tant, el discurs de l’administració ha de començar a interpel·lar l’acció col·lectiva per sobre de la individual.

4. La clau és incorporar perfils humanistes en el disseny i execució de polítiques ambientals. Cal formar equips multidisciplinaris que incorporin professionals de l’àmbit de la sociologia o de la psicologia o d’altres disciplines humanistes que ajudin a inspirar l’acció col·lectiva i facin de pont entre les decisions basades en fets científics o polítics i la ciutadania.

5. S’ha d’actuar de manera coherent amb el metabolisme del territori i organitzar-nos de manera funcional per fer front als reptes ecosocials. Cal apostar per una transició ecosocial justa i democràtica aprofitant les dinàmiques pròpies de cada territori, potenciant la relació publicocomunitària i cercant alternatives a la clàssica fórmula utilitarista d’ajuts i subvencions.

6. La transició energètica continua sent una aposta clara que ha progressat molt tecnològicament. Ara, però, cal invertir esforços per fomentar nous sistemes de governança i lideratge. Cal seguir impulsant la transició energètica, tot potenciant la gestió cooperativa dels recursos energètics. Ja es compta amb la tecnologia suficient, el que cal és implementar sistemes de gestió compartida. Tanmateix, aquest progrés tecnològic i social ha d’anar acompanyat d’una reducció del consum energètic.

7. L’èxit de la gestió comunitària de l’aigua depèn del suport de les administracions i de la cultura associativa del territori. Cal facilitar models de gestió cooperativa en què els usuaris no siguin simples consumidors sinó també propietaris, tot participant en la gestió democràtica de l’aigua.

8. L’alimentació és el nostre cordó umbilical amb la natura. Calen polítiques que fomentin un model alimentari que estigui al servei dels productors d’aliments i de la ciutadania que els consumeix. Els projectes d’educació ambiental són clau per prendre consciència de la necessitat de posar en marxa un model agroalimentari més just i sostenible.

 

En aquest itinerari es va comptar amb la presència de:

  • Enric Pol, catedràtic de Psicologia Social i Ambiental de la Universitat de Barcelona • Joaquim Sempere, professor emèrit de Sociologia de la Universitat de Barcelona.
  • Marta Guadalupe Rivera, professora d’investigació de l’institut INGENIO (CSIC-UPV) i investigadora honorària de la Universitat de Coventry.
  • Sergi Picazo, periodista, soci fundador i co-editor de Crític.
  • Ana Romero, cap del Servei d’Emergència Climàtica i Educació Ambiental de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Irma Fabró, directora de l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Viladecans.
  • German Llerena, tècnic a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, professor d’Educació i Comunicació Ambiental a la UAB.
  • Santi Martínez, director general de Km0 Energy.
  • Adrià Solé, representant de l’Associació Agroecològica Can Mercaderet.
  • Francisco Serrano, vicepresident de la Comunitat Minera Olesana SCCL.
  • Eva Vilaseca, portaveu de Futurs Impossibles.
Be the first to comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *