Un dels èxits del sistema capitalista és haver aconseguit que ens creiem que el futur no existeix. Per tant, imaginar un futur millor esdevé quasi una obligació moral i política.
Autor: Jaco Blund. Pixabay.
La distopia ens desactiva
El present no és fàcil. Fins i tot si ens trobem en la banda dels privilegiats que es poden plantejar si la seva vida té sentit, un cop la base de la seva piràmide de Maslow està resolta: menjar, habitatge i salut. En un moment en el que tenim més informació que mai i, alhora, menys informació atès la infoxicació i les fake news, i ara la intel·ligència artificial; l’odi campa al seu aire per les xarxes i és el que triomfa i es difon més. En aquest soroll constant de la nostra “vida digital”, “salvar el món” se sent poc. No és atractiu, no es viralitza. La revolució, ara mateix, no es veu com una opció possible i no ve de gust. A més, qualsevol tipus d’activisme implica molt de temps i energia, i porta a l’esgotament mental i emocional, perquè s’ha de compaginar amb un sistema que ens exigeix resultats i immediatesa. En aquesta dualitat en la que ens trobem (ecoansietat versus hedonisme irresponsable), el problema és la desactivació associada. Mirem endavant i no ens veiem capaces. I no fem les passes necessàries per canviar, precisament, allò que ens inactiva.
De fet, un gran desactivador del canvi és la distopia. Estem envoltats de productes culturals on el catastrofisme funciona. I de discursos polítics i mediàtics que ens aboquen a pensar que el futur sempre serà pitjor. Fins i tot, d’informes científics que ens insisteixen en el mateix: estem arribant al punt de no retorn. Les notícies ens recorden cada dia que no ho estem fent bé, que els reptes no deixen d’augmentar així com la dificultat per solucionar-los. Fins i tot, ja sentim a parlar tant de ‘resiliència’ (capacitat d’adaptació) com de ‘descarbonització’ o ‘mitigació’ (reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle) perquè hi ha una inèrcia del passat que hem d’assumir i davant la qual ens hem de preparar. La DANA, per exemple, ens ha deixat clar que que som molt vulnerables front una natura alterada per la nostra manera de viure. I ens ha aterrit adonar-nos que el canvi climàtic no és un concepte científic llunyà sinó un de ben proper i colpidor.
Un gran desactivador del canvi és la distopia. Estem envoltats de productes culturals on el catastrofisme funciona. I de discursos polítics i mediàtics que ens aboquen a pensar que el futur sempre serà pitjor.
En aquest context sembla que el futur només pot ser pitjor. O això ens fan creure. Perquè una societat que no creu en el futur és una societat que accepta el present i que resulta fàcilment manipulable. Si només imaginem un futur pitjor, el present ens sembla fins i tot admissible i no assumim la lluita per canviar les coses. Per què manifestar-se per drets en perill? Per què reivindicar unes ciutats més saludables i sostenibles? Per què exigir millores als representants polítics? Per què construir comunitats autogestionades i resilients? Quin sentit té si no tenim un futur que desitgem?
Autor: Javi Royo.
Els futurs desitjats
No podem encarar els reptes del futur si no tenim clar els reptes del present. L’arqueòleg Eudald Carbonell ho explica al seu llibre “L’elogi del futur” (2018), on insisteix en que “si no sabem quin futur volem difícilment la nostra consciència operativa podrà transformar-se en consciència crítica d’espècie”. Segons ell cal refundar la idea de futur com a constructor de realitats en el present per demostrar que la humanitat és un projecte amb sentit.
Perquè la humanitat tingui un projecte amb sentit, cal pensar quin futur volem perquè sinó, com sabrem cap a on hem d’avançar? Per això, és interessant imaginar un futur millor, tot i que la revolució ara resulta un exercici innocent. Sembla una carta als Reis, un exercici naïf… però no ho és. De la mateixa manera que projectem sense complexes el futur que no volem, reivindiquem pensar en el que sí volem. Tenim l’obligació de fer-ho. L’Ernst Bloch, filòsof alemany de les utopies concretes, insisteix en aquesta idea: “La il·lusió dialèctica no és només un somni, sinó també una manera amable de pensar i actuar. Confiem que els somnis es poden complir. Un romanticisme profund i optimista mai ens perjudicarà. Tenim l’imperatiu moral de construir la utopia”.
De la mateixa manera que projectem sense complexes el futur que no volem, reivindiquem pensar en el que sí volem. Tenim l’obligació de fer-ho.
Però, com fer-ho quan tot el que ens arriba apunta a un futur distòpic? El primer pas és no anar-se’n directament al futur i pensar més en clau de present. La Marina Garcés va introduir fa uns mesos (en el marc de l’acte inaugural de la Fira Litera titulat: “L’esperança dels futurs possibles”) que “el futur és un present continu”. Segons ella, entre el present i el futur hi ha un altra franja de temps que és el present continu, el que els connecta tots dos. Perquè no té sentit construir un futur sense elements on ens puguem lligar. Ens calen fulls de ruta que ens permetin arribar al futur que ens imaginem i que volem crear. Qualsevol visió de futur ha d’anar acompanyada del trajecte. I a aquesta idea de present continu, Garcés afegeix una reflexió clau i inquietant: “el que ens ha de fer por no és un futur pitjor, sinó un futur sense present”.
Però abans de definir una estratègia per arribar allà on volem, cal saber des de quin relat ho fem i quines narratives ens acompanyen de partida. Des de quin present projectem. I aquí és on entren “les narratives pel Clima” que en Bernat Sanromà, director creatiu i consultor, planteja per entendre en quin grau de motivació ens trobem. Perquè la nostra pròpia narrativa front, per exemple, el repte climàtic, condiciona molt la nostra manera d’actuar: o bé ens trobem mentalment en el final de la humanitat (i no hi ha res a fer), o bé l’emergència actual no permet centrar-se en solucions a mig/llarg termini (i la urgència guanya a la planificació), o bé som l’Homo irrelevans (que passarà per la Terra i s’extingirà amb una resignació estoica), o bé ens fem el Hara kiri ( ja que som una espècie invasora i ens ho mereixem) o bé formem part d’una societat feliçment adormida (que es lleva, treballa, consumeix i dorm). De fet, ens podem trobar en vàries narratives alhora. Però falta una, i és la dels futurs utòpics, que de fet és l’única que motiva a actuar. Si la nostra narrativa defineix el que fem i com ho fet; un primer pas és ser conscient de quin és el nostre relat, decidir si el volem o si podem canviar-lo i després actuar en conseqüència. Sigui com sigui, i com diu en Bernat, “les històries que construïm han de despertar la voluntat de formar-ne part de forma proactiva”.
Imaginar un futur millor, un exercici necessari pel canvi
El canvi de visió ja és aquí i són diverses les organitzacions i administracions que estan escollint el relat utòpic, ja que veuen que els altres són immobilistes i no aconsegueixen el que realment cal: transformar la societat vers un present i un futur més equitatiu i sostenible. És en aquest punt on apareixen metodologies per activar aquesta part del cervell que teníem completament adormida: la de somiar amb els ulls oberts, la d’imaginar un demà millor, la de construir un demà més just. Per què no fer-ho? Projectes com Futurs IMpossibles de la XES i Coòpolis o El Mural del Clima mostren com treballar conjuntament en la construcció d’un imaginari comú i com fer-ho en positiu, deixa de ser un exercici naït i innocent, i es converteix en el canvi de relat que necessitem. Aquest canvi de xip en una fase inicial de definició d’estratègies resulta clau per plantejar accions diferents, més transformadores i engrescadores.
Treballar conjuntament en la construcció d’un imaginari comú i com fer-ho en positiu, deixa de ser un exercici naït i innocent, i es converteix en el canvi de relat que necessitem.
Seguint aquest fil possibilista del canvi i considerant que vivim en una emergència constant que ens atabala i ens fa sentir incapaços de canviar res; el que ens cal precisament és un “optimisme radicalment transformador”. I ho poso entre cometes perquè es tracta d’una frase literal extreta d’un projecte comunitari d’artistes que va aparèixer a Barcelona l’any passat: Radi Solar. Un exemple de com un grup de músics i músiques que s’ha vist superats i superades per la indústria de la música i el seu únic comú denominador (els diners), no han deixat que això les freni sinó que les ha impulsat a transformar allò que semblava inamovible, creant una estructura sense jerarquies i amb un únic objectiu: crear des de la llibertat que ofereix la col·lectivitat i l’autogestió. Aquest projecte està inspirat ideològicament i políticament pel manifest Solarpunk.
En la línia del to tossut i combatiu d’aquest manifest, el Grup de treball d’educació ecosocial de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la sostenibilitat de la Diputació de Barcelona ha impulsat el cicle “Nous relats de l’educació ecosocial”. Al llarg de tres sessions s’ha treballat a partir de la metodologia de Futurs IMpossibles i després de projectar futurs desitjats i no desitjats, d’imaginar relats i titulars de notícies de l’any 2045 dels futurs desitjats, de sentir xerrades inspiradores i fer dinàmiques múltiples; s’ha codissenyat (amb els tècnics i tècniques municipals assistents) un “Decàleg sobre nous relats i narratives i la construcció d’escenaris utòpics com a eina de transformació”. Es tracta d’un compendi resum dels aprenentatges més rellevants del cicle que té per objectiu aterrar els relats utòpics al context municipal i poder traslladar aquestes noves maneres de veure i explicar el futur en la realitat diària.
Recapitulem, doncs, per arribar a aquesta idea clau: el present no és fàcil, però és el que tenim, és on som i és molt valuós. És des de l’avui des d’on podem canviar el futur tan distòpic que ens han anunciat i que hem acceptat quasi sense donar-nos compte. Això ens ha desactivat i incapacitat del tot. Reivindiquem, doncs, l’optimisme transformador i possibilista. Reivindiquem imaginar el futur que volem i avancem per fer-lo realitat. No es tracta d’una visió innocent i poc realista, es tracta de la nostra única oportunitat per decidir com volem viure. Dir-ho en veu alta ja ens apropa una mica més a fer-ho possible. Així que comencem per aquí: quin futur us agradaria?
Be the first to comment