El Duomo de Florència a pocs metres de distància. Una façana magistral i una de les cúpules més grans a sobre. Quasi 500 esglaons per gaudir de les millors vistes d’una de les ciutats més maques del món… Cinc minuts passant per davant i amb això ja ho podem considerar: visto! Com? Doncs sí, ja l’hem vist i no hem pogut fer cues d’hores ni pujar infintis esglaons ni restar llargs minuts observant i gaudint de l’obra mestra, fent un vi o un cafè exprés. Els meus fills no ho han trobat tan interessant com nosaltres i han trobat més motivadors uns esglaons propers, una botiga de gelats, uns gossos peluts de plàstic que borden si t’apropes en una venda ambulant i uns coloms bruts ‘kamikaces’. És igual que estiguem davant d’una obra d’arquitectura fantàstica de més de 500 anys d’antiguitat. Els és igual perquè amb 2 i 5 anys s’han vist transportats (sense demana’ls-hi permís o la seva opinió) de la seva normalitat i entorn conegut a una regió, la Toscana, que simplement: ‘Els és igual’. O almenys, ara, no els diu res.
Com a mare inquieta i que sempre ha viatjat, ha estat dur assimilar que per poder gaudir d’aquest viatge hauré d’acceptar visites a aquaris antiquats, parcs de jocs com els que hi ha al costat de casa o molt més cutres i matins a casa retallant dinosaures, fent lego o senzillament cuinant per menjar algo més que no sigui pizzes o pasta. Viatjar amb nens és més cansat que viatjar sense i també més estressant. Naturalment, et permet gaudir de nous paisatges i cultures acompanyada dels teus menuts, que si no tens aprop trobes a faltar ràpidament. Però no tot és tan màgic. Hi ha moments en els que, veritablement, preferiries estar en un càmping a la muntanya, amb piscina i un parc, i prou! Ells s’ho passen pipa, tu descanses i per fi llegeixes els llibres acumulats a la tauleta de nit i fas vacances! Per què no admetre això?
El meu fill, el primer dia d’estar a la Toscana, davant de la imperfecta Torre de Pisa va dir: ‘M’heu portat aquí per avorrir-me o què?… ah, i per cert, aquesta torre no està tan inclinada’. Amb 5 anys i ja sembla un adolescent avorrit de viatjar amb nosaltres. Sí, això depèn del nen però al meu li agrada casa seva, les seves coses, la natura, el lego i les miniatures de cotxes. Si en un futur es calça una motxilla i dóna la volta al món no ho sé, però ara mateix en té ben prou amb estar amb nosaltres, sense més expectatives ni ànsies de conèixer noves cultures. En té prou amb la seva, que som nosaltres.
‘Si no deixes pujar a la teva germana al cotxet no et comprarem el gelat! Si ens deixes visitar aquesta esglèsia et comprarem un cotxe miniatura! Si no pareu de barallar-vos ja us podeu oblidar de la tableta i de la Peppa Pig’ Ahhh… en alguns moments m’he sentit la pitjor mare del món amb diferència! També és veritat que els primers dies van ser més durs i que després li vam agafar el ‘tranquillo’ però si hagués de repetir l’experiència la plantejaria diferent: nosaltres dos sols a la Toscana 4 o 5 dies i la resta de vacances amb els nens i amics en un entorn natural i amb poques pretensions turístiques! Això vaig pensar molts dies, tant allà a la Toscana com un cop tornats a casa.
Però després d’alguns dies d’haver tornat a la ‘santa’ rutina (és a dir, col·legis i horaris normalitzats), he tornat a mirar les fotos i he recordat les mil i una anècdotes que et succeeixen quan viatges amb nens i la veritat és que no les canviaria per res. Viatjar junts ens ha permès passar 24 hores junts, cosa que obliga a buscar estratègies mil per sobreviure sense que ningú mossegui a ningú. La imaginació i creativitat al poder! Veure una ciutat mentres jugues a l’amagatall, fer trajectes d’una hora de cotxe jugant al ‘veo veo’, negociar en les condicions més difícils, menjar un cop al dia fora de casa i que no ens pugi a tots plegats els nivells de colesterol, carregar amb un cotxet moribund amb dos nens a sobre i tornar del viatge amb el mateix cotxet (que si ha superat això, ho superarà tot), prendre un vi sota els gratacels medievals de San Gimignano mentre ells es distreuen perseguint-se i cridant (trencant el moment romàntic de totes les parelles del voltant), etc. En definitiva, viatjar així és un repte i fa que valoris més aquells moments en els que ells estan tranquils, és a dir, quan dormen. Aquell vi a les 23:00 de la nit, en la nostra terrasseta a la regió de Terriciola, mentres ells dormen, mirant la guia per saber quin repte se’ns planteja al dia següent i descobrint estels que a Barcelona no podem veure entre tanta llum artificial. Aquell vi no té preu i no tindria el mateix valor si el viatge el féssim sols.
El primer dia d’escola del meu fill gran (5 anys) li van proposar de pintar allò de totes les vacances que més li havia agradat i considerant que també havíem estat a la platja i al poble, ell va preferir dibuixar la nostra casa a la Toscana, amb tots els detalls, fins el més petit. Així doncs, sembla que tot i que no ho va fer veure, el nostre viatge a Itàlia li va agradar molt i li va deixar un petit record per sempre. Només això ja val la pena i em fa pensar quin serà el nostre següent destí? Serà que m’agraden els reptes!
Be the first to comment