Suècia necessita més residus!

‘Suècia necessita importar residus de Noruega per cobrir les seves necessitats energètiques’.  Aquest titular es difon darrerament per mitjans i xarxes socials i, d’entrada, quan el llegeixes et planteges: és aquesta una bona notícia? En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus 2012 que busca conscienciar a la ciutadania de la importància de generar menys residus; el cas de Suècia no deixa de ser paradoxal.

D’entrada, tot semblen avantatges. A Suècia només un 4% dels residus acaben en abocador; el 96% restant es recicla o incinera. Pel que fa al reciclatge, és un país exemplar. La ciutadania està més que conscienciada. El reciclatge s’ha assumit com a part de la logística familiar, fet que possibilita la correcta separació de molts tipus de residus, permetent el seu posterior reciclatge i aprofitament : restes orgàniques, metalls, piles, vidres de color, vidres transparents, plàstic dur, plàstic tou, cartró, papers, diaris, revistes…
Per altra banda, Suècia és un país “líder global de recuperació d’energia a partir de residus”. Aquesta recuperació energètica es basa principalment en la incineració dels seus residus, a partir de la qual es proveeix d’energia per a la calefacció urbana del 20% del país (810.000 llars) i per a l’electricitat d’unes 250.000 famílies (d’un total de 4,6 milions del total).

L’exemplar gestió dels residus a Suècia ha fet possible, a més, reduir de manera significativa les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. I fins i tot el procés de valorització energètica dels seus residus ha minimitzat en més d’un 90% les emissions contaminants resultants, principalment metalls pesants (en forma de cendres).

Fins aquí, tot és bo. Un país que redueix els seus residus, que els recicla de manera òptima i que n’obté energia de la crema de part d’ells, reduint així el consum de combustibles fòssils…  Però resulta que aquesta bona gestió de residus sumada a que els suecs no generen gaires residus òptims per a incinerar, ha situat a Suècia en una crisi energètica: no tenen prou residus per respondre a les seves necessitats energètiques. Tenen moltes incineradores que van construir als anys 70, que ara s’han quedat sense matèria primera. I, per aquest motiu, s’ha vist obligada a importar els residus des de Noruega: un total de 800.000 tones anuals! A Noruega li surt més a compte pagar per l’exportació d’aquests residus que no pas per la seva incineració dins les seves fronteres (o per a la implantació de polítiques de prevenció, que també estaria bé).
Aquest relació entre Suècia i Noruega es podria considerar un exemple de simbiosi o d’ecologia industrial. Un país no té residus suficients, l’altre en té un excés. Llavors el segon li ven al primer i tots dos surten guanyant. En aquest cas, per a Suècia, tot són avantatges: diners provinents de Noruega, que paga per exportar els seus residus; recursos energètics; i finalment, més diners provinents de la venta a Noruega dels metalls pesants resultants de la incineració. És un negoci rodó!

Però, més enllà dels avantatges actuals que això pugui suposar per a Suècia, el fet de dependre energèticament d’altres països (sigui quina sigui la tipologia de recursos energètics) no hauria de ser una política a llarg termini. En tot cas, la importació de residus d’altres països (fins ara només Noruega, però Itàlia, Romania i Bulgària estan també en la llista d’interessats) hauria de ser una opció transitòria mentre se cerquen altres fonts energètiques més netes i renovables. Això sí.

En definitiva, aprofitar residus propis per generar energia és una opció sostenible: menys residus a abocador i menys dependència de combustibles fòssils. Però quan els residus deixen de ser propis, el model perd sentit. A més, l’objectiu final de qualsevol estratègia ambiental d’un govern hauria de ser assolir el “residu zero” (…)

L’article complert el trobareu a Sostenible.cat. I també en castellà!.