Jo no vaig tenir cap nadó de joguina
De petita mai vaig tenir una nina. Algun peluix, pot ser, i diria que Shena i el seu cavall alat (però perquè es tractava d’una súper heroïna). Però aquí s’acaba tot. La cura de bebés la vaig experimentar per primer cop amb els meus cosins petits i els meus propis fills, però el món Nenuco o Barbie no ha arribat a casa meva fins que la meva filla així ho ha demanat. Per què no hi vaig jugar jo de petita? Doncs, perquè senzillament no m’agradava i punt. Ningú m’ho va imposar i ningú em va fer cap discurs al respecte. Senzillament es va respectar el que jo preferia. Això sí, recordo un any que els reis li van portar un Scalextric al meu cosí i en canvi, a mi, em van portar un maletí de joies de plàstic roses que no em va agradar gens i que va causar en mi una reacció de rebuig i decepció que encara avui recordo.
Unes dècades després, essent jo mare de dos (nen i nena), a casa nostra tenim més de 5 bebés (de diverses mides i capacitats vàries: que ploren, que obren i tanquen els ulls, que tenen xumet, amb cabell, sense…), unes 6 barbies (entre les quals hi ha una dels anys 70, una dels 80 -ambdues de segona mà-, una blancaneus, una Elsa de Frozen, la Lady Bug i el Catnoir i Barbie capitana de vaixell…) No parlo dels més de 30 peluixos del germà gran (sí, un nen que juga al joc simbòlic de cuidar). En fi, que a casa nostra hi vivim uns quants amb els seus complements, és clar: roba, bosses, casetes i fins i tot autocaravana amb piscina i tobogan inclosa. Si m’ho haguessin dit fa uns anys que tindríem tot això a casa no m’ho creuria perquè joguines com la Barbie representen, per a mi, valors que no voldria que els meus fills assumissin com a propis i quotidians: només hi poden jugar nenes, són de color rosa (el color de les nenes), són perfectes (una avantatge de tenir-ne tantes és que veus l’evolució: ulls que creixen, cintures que s’estreten, pits que augmenten, roba que se sofistica) i fan coses de noies: parlar, endreçar, cuinar, prendre cafè, pentinar-se, vestir-se i desvestir-se, etc.
Recapitulant. Hola, sóc l’Ana, em declaro feminista, no m’agrada el rosa i rebutjo el model de joguines dirigit a un gènere en concret… però a la meva filla li agrada el rosa (tot i que ara diu que prefereix el negre, s’estarà fent gran) i li encanta cuidar nadons de joguina i vestir i desvestir barbies. I jo, com a mare, sense potenciar aquest aspecte, respecto la seva elecció, l’acompanyo, jugo amb ella i intento que un joc que fins ara he rebutjat esdevingui una oportunitat per entendre a la meva filla, una oportunitat perquè el meu fill també hi jugui sense sentir que és cosa de nenes (hem vestit tots els seus peluixos amb roba de bebés i estan la mar de bonics i ens ho hem passat pipa) i, en definitiva, una oportunitat per assumir que la millor manera d’educar els meus fills és acompanyar-los en les seves eleccions, sense imposar-les ni jutjar-les constantment.
De fet, des que tinc una filla que li agrada el rosa he fet les paus amb aquest color. També crec que moltes vegades reneguem de certs aspectes pel significat que els hem donat però que ens agradi el rosa no vol dir que siguem cursis o masclistes. De fet, a casa, l’estem reivindicant. Perquè de la mateixa manera que no existeixen joguines de noi o de noia (tot i que el màrqueting de moltes marques de joguines aprofitin això per vendre més), tampoc existeixen colors de nois i de noies (tot i que el rosa és complicat d’incloure en l’armari masculí).
Empatitzem i acompanyem, però seguim qüestionant
Necessitem categoritzar-ho tot per sentir-nos més segurs, però no té sentit fer-ho si això ens obliga a renunciar al que realment volem. Més enllà, però, de respectar la llibertat d’elecció dels meus fills, els seguiré acompanyant en el moment d’escollir, per ajudar-los a triar i, en alguns casos, reivindicant un posicionament també relacionat amb la qualitat de la joguina en qüestió, dels valors que en desprèn o fins i tot de les poques opcions que dóna per jugar més enllà d’engegar-la i apagar-la. I no deixaré que els meus fills es pensin que allò que és creatiu i relacionat amb tecnologia, és per a ell; i que allò que és bonic, relacionat amb les cures i amb estar més maca que ningú, és per a ella. I tampoc deixaré de qüestionar certs valors i rols instaurats en el sistema que fan que la meva filla se senti atreta per les cures i la bellesa, mentre el meu fill aprèn robòtica i no es preocupa pel seu aspecte. Sí, els acompanyaré i respectaré, però sense deixar d’intentar deixar certa petjada sobre una societat que encara ara discrimina per colors i sexes.
Tanmateix, encara avui hi ha iniciatives que promouen que algunes joguines es vinculin directament amb un gènere concret. És el cas de Vidreres, on l’Ajuntament, per Reis, ha regalat una bossa de princeses per a les nenes i un estoig de cotxes i un objecte per fer bombolles de l’Spiderman per als nens. Havies de dir si era nen o nena per rebre la joguina, enlloc de proposar les joguines i que cada nen o nena triés. Encara avui això passa! De fet, quantes botigues de roba online (tant d’adults com de menuts) et proposen la roba classificada per gènere enlloc de fer-ho per tipus de roba? Sobretot, en el cas de la roba dels més petits, això no té sentit. És clar que si es tracta d’un vestit, el més habitual és que el triï una nena, però uns pantalons o un model de jersei o una samarreta? Quin sentit té?
Iniciatives que reivindiquen el joc lliure i sense estereotips
Abacus cooperativa, en la seva darrera campanya de Nadal, ‘Jugar a canviar el món’, reivindica el dret de les nenes i els nens a jugar de forma lliure, sense estereotips i de forma inclusiva. I per fer-ho es parteixen dels valors propis que han acompanyat a la cooperativa en els 50 anys d’existència donant veu als protagonistes, els infants.
En definitiva, i com diu aquesta encertada i mediàtica campanya de la vocalia de gènere de l’Associació de Famílies d’Alumnes de l’escola Fructuós Gelabert: les joguines són de qui les juga i no d’un gènere concret. A partir d’aquí, respectem el que volen els nostres fills, acompanyem-los en la tria i, sobretot, juguem amb ells i elles!
*Article publicat a Laconca51.cat.
Be the first to comment