The handsmaid’s tale és una de les sèries feministes del moment, segons aquest recopilatori de Sentit Crític que no té pèrdua. Borgen, Big little lies, The good wife, The good figth… són d’altres que també he vist o estic veient i que m’estan despertant un sentiment de respecte i orgull de gènere. Es diu sororitat. I no puc evitar preguntar-me constantment com pot ser que en algun moment se’ns hagi considerat el sexe dèbil. És preocupant que durant tants anys i encara ara la dona sigui un zero a l’esquerra, menyspreada, discriminada i, tot i que sembli impossible, maltractada i assatjada sexualment.
Ma mare sempre em diu que fa 30-40 anys, quan lluitava activament en els moviments feministes, no es podia imaginar que actualment encara estaríem com estem. Sí, hem guanyat molts drets i ara, ser masclista, està mal vist. Però els micromasclismes i la discriminació per gènere encara està arrelat a la nostra cultura i societat.
Sèries com les que he esmentat abans, conviden a empatitzar del tot amb totes aquestes problemàtiques (més o menys evidents) en un format amè i popular. Cada sèrie és un món, però com Handsmaid’s tale, poques. Està basada en la novela de 1985 El cuento de la criada de Margaret Atwood, i no és la primera vegada que ha estat portada a la pantalla. No patiu que aquest post no serà un spoiler. Si encara no l’esteu veient (ara s’està emetent la segona temporada a ritme americà) no us diré res que us avanci moments sorprenents (que n’hi ha uns quants). Bé, més que sorprenents, diria incòmodes. Precisament, vull evitar que deixeu de veure la sèrie perquè fer-ho, pot ajudar a avançar vers un canvi cultural. Però sí que aviso: ho passareu fatal, el nus a la gola serà habitual i us arribareu a indignar. Moltes pensareu: quines ganes! Jo he avisat! Però també aviso que és una de les millors sèries que he vist.
Es tracta d’un futur distòpic (fins aquí, cap novetat), en el qual la fecunditat baixa molt (això ja passa) ja que poques dones poden tenir fills (això encara no passa, però sí que és veritat que cada cop hi ha més parelles que tenen problemes per quedar-se embarassades). Es deixa entreveure que aquesta ‘malaltia’ es deu a una societat que ha malmès l’entorn. Una societat sense valors, insostenible a nivell ambiental, individualista… Més o menys es podria dir que ara ja hi som aquí. I llavors, algú dóna un cop sobre la taula i decideix parar aquesta tendència, tornar enrere i consumir només productes locals i fer-ho de manera menys massiva (per exemple, tothom vesteix igual i té un parell o tres de mudes només), viure de manera senzilla sense resultar pretenciós o voler ser més que la resta (les dones no usen maquillatge o mostren cama o escot, les cases són grans però monacals i fosques, etc.) En aquest nou ‘món’, no se sent música, els somriures són escassos però el menjar és ecològic, es viu a càmera lenta… Controlar les emocions i no donar marge al sentit crític i al qüestionament del poder resulta ser la única manera de millorar com a societat i de fer possible un desenvolupament sostenible. Com? Dir el que penses, està penat, fins i tot amb la mort. No acceptar el lloc que t’ha tocat ocupar, sigui criada o dona submisa, et pot fer acabar penjada d’una soga a qualsevol arbre proper a una carretera principal. Això ja passa en algunes societats actuals… però en aquesta sèrie això passa a Estats Units! Alguns han conseguit escapar a Canadà però qui s’ha quedat ha acabat sotmès/esa a una dictadura assassina i discriminatòria.
Bé, encara hi ha més. En aquest nou ‘món’ hi ha famílies més poderoses que controlen a la resta. Els homes són comandants i les seves dones, abans escriptories, periodistes, advocades, ballarines, professores, etc.; ara són dones submises, obedients, afables i amb un únic objectiu: poder tenir un fill o filla. Però, com no poden tenir un de propi, compten amb dones ‘sí’ fèrtils (molt poques i, per tant, preuadíssimes, la nova ‘moneda’) que esdevenen una ‘matriu portàtil i de lloguer’. Aquestes dones fèrtils han estat separades de les seves famílies i, vestides de vermell i tapades fins els tormells, pàlides i tristes; i han esdevingut un electrodomèstic més. La seva funció és quedar-se embarassades i parir un nadó que mai serà seu. I aquí ens apropem als moments més durs de la sèrie: la cerimònia de la fecundació en el període fèrtil. Es tracta d’una violació, sense matissos. Uffff… terrible! No parlaré de la religió, que de nou apareix per nublar la ment i controlar la capacitat de pensar i lluitar de les persones.
Les dones es miren de costat (mentres compren fruita ecològica i local amb bosses de tela, el plàstic no és benvingut), es reconeixen l’una en l’altra, empatitzen amb el patiment de l’altra… La maternitat esdevé un element també clau de la sèrie. I, tot i que pugui semblar impossible, fins i tot existeixen moments de comprensió i suport entre les dones submises i les dones ‘criades reproductores’.
Però, com s’ha pogut arribar a un extrem així? I és que la transició vers aquesta societat ‘malvada’ no s’allunya gaire a la nostra situació actual. Realitats que mai haguéssim acceptat, poc a poc es van instaurant fins que esdevenen normals. Hem d’estar atentes, recolzar-nos entre nosaltres i no permetre que el missatge de recuperar una societat en valors socials i ambientals no compti amb una visió de gènere que ens beneficia a totes… i tots.
Be the first to comment