Des del moment que ens llevem escollim com vivim les nostres vides. Des de la roba que ens posem, al menjar que consumim, al mode de transport en el qual ens desplacem, l’escola a la que portem els nostres fills, on treballem, etc. En major o menor grau, tenim llibertat per escollir com viure i com relacionar-nos amb el nostre entorn. Però, encara en l’actualitat, a pocs anys de l’horitzó 2020, incorporar la sostenibilitat en la nostra presa de decisions ens situa en un espai ‘alternatiu’ al de la resta de la societat. Consumir productes sostenibles, menjar aliments saludables, locals i no tòxics, escollir una criança menys artificial per als nostres fills, etc. es cataloga com una opció alternativa, en alguns casos inclús ‘frikie’. Per què voler productes sans (no nocius) per nosaltres, els nostres fills i la societat en general és una opció radical que ens allunya de la majoria de la gent? Això no ens preocupa o hauria de preocupar a tots per igual?
Tot això s’accentua quan el centre del teu món deixes de ser tu, i passa a ser-ho el teu fill o filla. Fins llavors no era tan important si els aliments que consumies eren o no ecològics. Però ara sí. Quan passes a ser mare o pare les teves decisions prenen una dimensió més transcendental. Ja no ets tu, és ell o ella i els seus fills i nets.
El mateix succeeix amb la criança. En el moment que volem que l’educació ajudi als nostres fills a ser més autònoms i feliços, deixant que aprenguin al seu ritme i de manera creativa; ens hem de catalogar en l’entorn d’educació lliure. Però, no volem tots el mateix? Que els nostres fills siguin feliços? No som prou valents com per assumir una educació més respectuosa? Ens espanta no fer el que sempre s’ha fet? De fet nosaltres no hem sortit tan malament, no? Això ens diuen els avis per restar importància a les decisions relacionades amb l’educació dels nostres fills.
Està clar que criança i consum van íntimament lligades. Què mengen els nostres fills? Amb quina roba els vestim? Amb quines joguines juguen? On i com aprenen? Resulta extenuant lluitar contra els elements. Intentar viure de manera sostenible resulta una odissea: més complex, més car, difícil de fer entendre als nostres familiars i amics. ‘Dona, no passa res perquè begui suc artificial’. Sona còmic però no ho és. Defensar una opció conscient, lenta i respectuosa de consumir i de relacionar-nos amb el nostre entorn es converteix en un moviment alternatiu i de minories, que sembla no arribarà enlloc.
Tanmateix, i com apunt optimista, cada cop són més les persones ‘no alternatives’ que es preocupen pel que consumeixen. Analitzen les etiquetes, pregunten per l’origen d’allò que mengen, escullen amb més cura certes marques, aposten pels productes locals. Això està passant. Cooperatives de consum en augment i supermercats exclusius de productes ecològics ho demostren. Esperem, però, que en breu siguin molts més els comerços on trobar productes sans i sostenibles no resulti una odissea, ni una opció alternativa.
Be the first to comment