Fins i tot l’aire de Barcelona sembla net. La gent camina feliç pel carrer, amb un color de pell tostadet, de quasi juny; sense cables molestos connectats a les mans o a llocs encara més sensibles… Tot i el bon color de pell, tothom té presses, està estressat, i no té temps de res. El rellotge corre massa ràpid quan tornes a la normalitat… En canvi, en l’hospital, tot és diferent. Els minuts passen a poc a poc. Et creues amb cares lànguides i pàlides i moltes preocupades. Llargues estones d’espera, l’inquietud davant els resultats d’unes proves, fent guàrdia a les portes de quiròfan només acompanyat pels nervis i l’ansietat per veure’l… Dos móns tan propers i tan llunyans… Ens aïllem del dolor i de la malaltia. És raonable. Jo mateixa, en unes setmanes, tornaré a tenir bon color (espero), a córrer pel carrer per arribar a tot arreu, a preocupar-me per si tinc la nevera plena, per si el petit haurà dormit bé la migdiada o per si… Però fins que això passi, abans que se’m passi l’anestèsia d’haver estat una setmana en l’Hospital Sant Joan de Déu, volia fer un post “diferent”, amb un color més pàlid però més pautat (com els medicaments), més lent (com una recuperació post-operatòria).
De fet, després de tan parlar, opinar i reflexionar sobre què és i què no és el bon disseny… he trobat a Sant Joan de Déu un exemple de bon disseny, disseny social. Habitacions temàtiques: de la Lluna i el sol, del submarí Serafí, del mutant espacial, per viatjar i viatjar, del regne de mai acabar, del pirata calavera… Passadissos temàtics amb cotxes, estrelles, sols i llunes, avions, pollets… dibuixats. Llocs de pistes al terra per guiar als pares perduts i preocupats, i distreure als nens. Mmmmm, PIoPIo, Miauuuu… Animals pixelats, sales de jocs, prèstec de joguines, billars i PSP’s, ordinadors per connectar-se al món real, i molts voluntaris disposats a donar un cop de mà per fer l’estada a l’hospital molt més agradable. Gràcies voluntaris!
Encara estic amb la boca mig oberta després de veure passejar pel passadís a soldats de la guerra de les Galàxies (robots blancs, segons els més menuts, encara no introduïts al món de les sagues). Música, contes en el fil musical just abans d’anar a dormir… Com a casa no s’està, això és impossible. Però qui va dissenyar aquest hospital, qui ha treballat les darreres novetats en la seva decoració i qui gestiona als seus voluntaris i activitats (fins i tot ioga tots els dijous al matí per als pares)… ha pensat en com fer menys difícil l’estança dels nens i dels seus familiars a l’hospital. Un joc, un descobriment en cada passadís, un somriure. Un bon disseny pensat per a les persones i per als nens.
Gràcies animals pixelats… gràcies robots blancs… gràcies voluntaris!
Pingback: Hospital amigo de la infancia: Sant Joan de Déus - Barcelona