Logotipo Quincalla

Un taller sobre els fonaments de la comunicació i participació ambiental

Nova York i la seva ‘via verda’ amb vegetació ‘no endreçada’.

‘Voldríem poder comptar amb certs fonaments sobre comunicació i participació ambiental aplicat a la biodiversitat urbana amb un taller d’un matí sencer, participatiu i engrescador, dirigit a tècnics d’educació, participació i comunicació ambiental dels ajuntaments’. Aquest va ser l’encàrrec que em va fer la Diputació de Barcelona. Gens fàcil, d’entrada. Un repte que vaig voler compartir des d’un bon principi amb els col·legues d’Espai Tres, concretament amb en Xavier Sabaté, expert en processos de participació, ara de coproducció. M’agrada compartir projectes amb altres professionals, per aprendre treballant amb ells. Cada projecte és una oportunitat per aprendre.

En aquest post no explicaré allò que vam presentar en el taller. Tampoc relataré què va passar i quins van ser els principals resultats. Això forma part del taller, dels seus organitzadors i de les assistents. El que voldria transmetre, doncs, són algunes reflexions que em quedo per a mi i que comparteixo a continuació.

 

Un taller femení, per sorpresa.
No estava previst. No ens havíem fixat. Però finalment al taller que havíem organitzat sobre comunicació i participació ambiental hi van assistir només dones. Quin descans poder referir-me a aquest públic sempre en femení, sense haver de buscar les mil i una fórmules per incloure a tothom (i no només a tots). En aquest sentit, la meva intervenció va ser més relaxada i també més ‘íntima’. Em vaig trobar acollida, compresa, escoltada des de l’empatia. Sí, coneixia a algunes de les assistents, però a d’altres no. Aquest no era el tema. La qüestió és que com a punt de partida en un taller com aquest, el fet que totes fossin tècniques va permetre fer una reflexió sobre qui està treballant ara mateix per arribar a la ciutadania amb missatges ambientals. De fet, en la major part dels projectes que estic treballant amb diverses administracions les meves interlocutores són les dones. Serà que l’economia de les cures, ara reivindicada, arriba també a la cura del medi ambient. Fa pensar, si més no.

 

Del què al per què.

Simon Sinek (TED, setembre 2009).

Sóc fan de’n Simon Sinek i les seves conferències i entrevistes. Especialment m’agrada molt un dels seus TEDs (Ideas Worth Spreading) dedicat a ‘Com els grans líders inspiren l’acció’ (amb més de 35 milions de visualitzacions). I com a fan que sóc, no vaig poder deixar d’explicar la seva teoria, simple i complexa alhora, a les assistents al taller. També ho he fet amb els alumnes de disseny de la universitat. Sempre sorprén. Més enllà de la màgia amb la que en Sinek comunica allò que l’apassiona, el seu missatge és clau per canviar la manera en la que comuniquem. També en clau ambiental. En resum, tot i que us convido a veure el vídeo, la idea és la següent: normalment, tots comuniquem des del ‘What’ al ‘Why’. Totes nosaltres, empreses, administracions, etc. tenim clar allò que fem; però quantes sabem per què ho fem. Es tracta de passar del més senzill (el què) al més difícil (el per què). Però quan em refereixo al per què, va més enllà d’una finalitat evident, estem parlant de quin és el nostre propòsit: per què ens llevem cada matí? Ell fa servir un exemple d’una empresa concreta arribant a la conclusió que ‘la gent no compra allò que fas sinó per què ho fas’. Per a mi aquesta ‘fórmula’ és aplicable a comunicar qualsevol cosa: des d’un producte fins a un missatge ambiental. Es tracta d’un canvi en l’ordre, un canvi que sí que altera el producte. No és fàcil però és un exercici que cal fer si allò que volem comunicar volem que tingui un efecte en qui ens escolta, en qui ens segueix.

 

Eines de comunicació, més enllà de les xarxes socials
Algunes de les assistents van posar sobre la taula alguns dels seus neguits quan han de treballar en la comunicació d’aspectes ambientals. Pel que fa a eines com les xarxes socials, el seu ús no és senzill en el cas d’un ajuntament. En aquest cas sol presentar-se com una eina merament comunicativa, bastant unidireccional, que permet informar sobre novetats del municipi. Només en el cas de concursos fotogràfics, per exemple, es crida a una participació més gran en aquests entorns socials. Cal tenir present que en el moment que s’inicia un debat a les xarxes socials s’ha d’estar disposat a respondre possibles comentaris, amb el posicionament de l’administració que es representa. I això no sempre és possible. Per tant, cada objectiu comunicatiu ha de trobar les eines que més interessants li resultin i que en tots els casos no seran les mateixes. En el taller que vaig realitzar per a la Diputació vaig plantejar les claus de les principals xarxes socials actuals així com d’altres canals no digitals (per tots aquells i aquelles que no en facin tant d’ús).

Dibuix en què explico estratègia de les principals xarxes.

Dibuix en què plantejo algunes eines de comunicació no digitals, tot i que finalment acaben essent també digitals.

 

No podia deixar de fer diverses reflexions sobre el moment que vivim ara:

  • L’activisme digital està deixant de banda l’activisme presencial.
  • Tots volem canvis però poca gent està disposada a canviar.
  • La necessitat de compartir tot allò que fem amb la resta de la gent ens està portant a situacions tan ridícules com les següents. No podem deixar que la tecnologia ens controli, l’hem d’utilitzar com ens convingui, sense una dependència malaltisa que ens allunya del que som i dels que tenim al costat.

Selfie amb Hillary Clinton. Ningú la mira, tothom vol una foto amb ella.

Carrils especials per a qui circula amb mòbil. Arribarem a això?

 

 

Passar de la visió piramidal on la base està l’educació i adalt de tot l’acció, però amb molt poc impacte (poca àrea) a una visió circular, on el cor és l’eduació però la crida a l’acció es fa expansiva i arriba al màxim de gent. Gràfic elaborat específicament pel taller.

La coproducció, el camí vers una participació ciutadana menys institucionalitzada
Pel que fa a la participació ambiental ens trobem en un moment de canvi de paradigma. La incorporació de la ciutadania en la presa de decisions en la gestió municipal està sobre la taula des de fa temps, però no s’acaba de trobar la fórmula. L’assistència a trobades de participació és baixa i sempre hi assisteixen els mateixos, no sempre els més experts en el tema a debat. A més, no s’està impactant sobre els hàbits de la ciutadania. Alguna cosa no funciona. L’educació ambiental? La comunicació? Els missastges? Els processos participatius? De manera transversal s’està intentant treballar en noves maneres d’arribar als usuaris finals. Des de l’àmbit de la comunicació es vol passar de l’adoctrinament, instal·lat fins ara, a un to més  esperançador, engrescador, que cridi a l’acció des de la corresponsabilització però sense judicis. Les persones estan cansades del dit acusador i, en tot cas, necessiten i demanen eines per actuar, per organitzar-se, per reclamar allò que volen. Per tant, des del món de la comunicació i de la participació cal cercar canals i espais on l’acció ciutadana no únicament trobi el seu espai per créixer i madurar, sinó també per legitimar-se i permetre, per fi, l’empoderament de cadascun de nosaltres.

 

Design Thinking
I ja per acabar, com volem incorporar a la ciutadania en la presa de decisions si no els incorporem en la fase de disseny? Què volem, que ens donin l’0k a allò que ja està decidit? I llavors volem que s’impliquin? Per tant, primer pregunta a la gent, després dissenya estratègies i potser la teva proposta encaixarà amb les necessitats existents, tindrà èxit, es compartirà i portarà a la pràctica i acabarà esdevenint en un hàbit consensuat i assumit des del sentit de pertinença i no pas el d’obediència.

 

Be the first to comment

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *