Logotip Quincalla

El soroll i els nadons. Serviran els xumets per tapar les orelles?

Fa tres mesos i mig que sóc mare. L’Aran és el meu fill (encara em sona raro quan ho sento: “fill”). Tinc 32 anys i vaig neixer a Barcelona, tot i que els meus pares són d’un poblet petit d’Alacant d’uns 2.000 habitants. Sempre he viscut, doncs, en una ciutat. Per tant, estic acostumada a estar envoltada de sorolls. Malauradament m’he acostumat. Però des que l’Aran ha nascut en sóc molt més conscient dels sorolls i cada cop em molesten més. Suposo que es deu a que penso que a ell li deuen estressar molt i potser m’estressen més a mi que no pas a ell. Però és que estan per tot arreu!

El soroll és una de les variables que cada vegada es tenen més en compte a l’hora de valorar la qualitat de vida que ofereix una ciutat. Barcelona, com d’altres ciutats europees de característiques similars, té uns nivells apreciables de soroll com a conseqüència, principalment, del tipus de teixit urbanístic, d’una densitat alta de població (uns 15.000 habitants per quilòmetre quadrat), d’un alt nivell de trànsit (uns 6 milions de desplaçaments diaris), de la seva dimensió metropolitana, del seu gran atractiu turístic, de la convivència d’activitats diverses en un mateix espai, etc.

La principal font de soroll de la ciutat és el trànsit rodat conseqüència de la mobilitat, l’encara estesa utilització del vehicle privat en els desplaçaments diaris per la ciutat i l’augment constant del parc de motocicletes i ciclomotors. L’oci nocturn és la segona causa de soroll de la ciutat. Tanmateix, les principals queixes dels ciutadans fan referència a sorolls produïts per focus puntuals com obres a la via pública, activitats a l’aire lliure, sirenes, activitats de càrrega i descàrrega.

Però ja a casa hi ha uns quants de sorolls. Els anuncis de la televisió que pugen de volum de manera espontània i atabalen molt. Aquest tema, però, cada cop és menys problemàtic ja que la televisió cada vegada és més difícil de veure. De fet, se salven un parell o tres de canals. Bé, continuem. El mòbil. Ara el tinc sempre en mode vibració perquè no fallava mai: ” Quan l’Aran estava mamant, tothom trucava”. Serà Murphy però no sabeu el que molesta això, tant al nen com a la mare. El moment de donar el pit és molt íntim i ha de ser relaxat. Així que el primer mes vaig estar bastant “out” del mòbil perquè donar el pit reclamava moltes hores seguides. Ara continuo amb el mòbil en vibració i acumulo les trucades per fer-les totes de tirada quan l’Aran dorm o està acompanyat per un altre adult. La televisió i el mòbil… què més? Els “timbrazos” del comercial de gas natural, endesa, etc… i dels testimonis de jehovà, del carter/a… Aquí Murphy també juga un paper molt important: sempre sona el timbre quan estàs donant el pit i estàs sola i no pots obrir; o bé quan el nen dorm. Però encara no he acabat. Arriba el moment de dormir a la cuneta, sigui per la nit o durant el dia. La nostra habitació dóna al carrer, i tot i ser un carrer tranquil, no comercial, i amb un únic sentit i carril per als vehicles… els vehicles motoritzats són molt sorollosos i, sobretot, les motos no paren de circular. És molt estressant sentir motos contínuament. N’hi ha que fan molt de soroll que a més rebota en les façanes del carrer, que és estret. A les nits no fallen els camions de la brossa (que són el principal motiu de queixa de soroll dels veïns barcelonins) i avui hem tingut la mala sort de viure el camió de la neteja de carrers amb la manguera d’aigua. És molt sorollós, però molt.

Ara sortim de casa i el que més soroll genera és, lògicament, el trànsit. I els “pitos” dels cotxes amb conductors impacients i estressats. Hi ha carrers que evito i a segons quines hores perquè l’Aran no para d’obrir els ulls amb una expressió entre “espanto y sorpresa”. Tu has de mantenir unes expressions facials molt tranquil·les perquè ell pensi que tot és normal, que no passa res. Però em fa ràbia que el soroll formi part de la vida del meu fill. Fins ara no he estat conscient del que contamina i de com ens pot afectar. La gent m’insisteix que el nen s’ha d’acostumar a viure envoltat de sorolls i de dormir sense problema; i suposo que tenen raó, però em sap greu que hagi de ser així.

Preferiria que l’Aran s’acostumés a altres tipus de sons, que no sorolls: l’aigua d’un riu que circula ple de vida, els ocells, nens jugant al carrer… Però mentre visquem a Barcelona ja sé que això resultarà difícil. Malgrat això sóc bastant urbanita; per tant els caps de setmana s’hauran de convertir en moments perfectes per fugir del soroll i anar a la cerca de sons!

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Barcelona és una ciutat sorollosa i punt. Ens haurem d’acostumar, tant l’Aran com jo. Després de 32 anys acostumada, resulta que el que estava en realitat és mig “sorda”. Ara que he recuperat l’oïda, l’haurem d’educar per no passar-me tot el dia alterada. No estaria pas malament afegir al mapa de soroll diurn de la ciutat (ja existent) una categoria dedicada als passejos amb nadons. No creieu?

This Article Has 1 Comment
  1. anna boluda

    I no només és molest, sinó que pot ser causa de transtorns…

    En aquesta entrevista se’n parla una mica:
    http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=4&num_noticia=439544

    Cada vegada més raons per fugir de la ciutat… però què hi faríem, sense les ciutats?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *