Homes d’esquenes aprofitant qualsevol racó de la ciutat per pixar. Entre els contenidors. De cara a la paret. En una cantonada. Mirant a banda i banda. ‘Algú m’ha vist? Sí, tothom!’ El resultat, una olor molt desagradable, un espai urbà brut, insalubre. No dic que les dones no ho fem, però està clar que menys (atesa la dificultat associada i el pudor que suposa baixar-te les calces i amagar-te darrera d’una roda com un gos). Els nostres residus orgànics també són un problema ambiental i més quan aquests acaben als nostres carrers, els carrers de tots. Les nits dels caps de setmana aquest tema esdevé escandalós. La pudor és insorportable i un espai públic esdevé en un wàter gegant d’ús indiscriminat.
Cada vegada es veuen més urinaris per evitar aquestes situacions, però sobretot ubicats en grans festivals o espais on es preveuen aglomeracions de persones. Algunes ciutats s’estan posant les piles i estan fent proves. Volen resoldre aquest problema i intentant aplicar una visió ‘cíclica’ aprofitar aquest residu per donar-li un segon ús. És el cas de París que ha identificat un problema: ‘molta gent pixant al costat de l’estació de tren de Lyon’ i cercant una solució ‘mobiliari urbà pensat perquè s’ho pensin dos o tres vegades abans de pixar fora’. Es tracta de l’Uritrottoir (sona a súperheroi). Es tracta d’un bon disseny?
D’entrada resol diversos problemes: evita que els homes facin les seves necessitats en un altre lloc, estèticament no resulta repulsiu, s’ha pensat per durar, i a més, segons els seus dissenyadors, la orina es fa servir per fer compost que després s’utilitza com a fertilitzant en els jardins públics. A més, està adornat amb un element floral que el fa semblar de tot menys un urinari públic. Fins aquí, no sona malament. A facebook, en aquesta conversa encetada per en Toni Lodeiro s’han compartit molts exemples i reflexions documentades, i fins i tot s’han mostrar exemples d’urinaris similars per a dones (ho sento, però no m’hi veig ni amb el GoGirl ni amb el ‘cono mágico’).
El compost resultant de barrejar orina amb palla seca, serradures i trossets de fusta, és un compost de qualitat? No ho sé i suposo que els dissenyadors i qui els hagin fet l’encàrrec, ho hauran provat. Espero. Perquè si cadascun d’aquests urinaris ‘cool’ costa 3.000 euros amb l’excusa de que és maco i de que permet fer compost, serà perquè funciona, no? En això no entraré. On sí entraré és en afegir una reflexió al respecte. Més enllà de que es tracti un disseny d’un privat (hauria de ser públic i estar a més llocs de la ciutat, per tant hauria de ser més assequible i pensar en materials menys cars) està clar que vol resoldre un problema i que ho intenta aplicant criteris d’economia circular i de bon disseny. Això és una bona notícia. Un lloc per on començar. Estic convençuda que deuen existir altres exemples arreu del món, però no faré un benchmarking en aquest post. Només volia reflexionar sobre com pensar més enllà, sobre com intentar resoldre problemes sense generar-ne de nous és una estratègia a aplicar en tot producte que es dissenyi, i més encara si aquest s’ha d’instal·lar a l’espai públic, i per tant ha de ‘convidar’ a ser pixat (en aquest cas).
El cas dels gossos és un altre tema, sobre el que també s’ha parlat en aquest debat i és que el problema no és menor. I no entrarem en altres residus orgànics que molts propietaris deixen que els seus gossos dipositin allà on els hi vingui de gust abaixar el culet i deixar-se anar. Sembla que sobre això també s’està investigant i segons Rezero s’està fent una prova pilot al Maresme. El que resulta bastant clar és que els ‘pipi-can’ no acaben de resoldre el problema, i menys els que medeixen un metre per un metre.
L’espai públic necessita de mobiliari que resolgui problemes. Sí, tenim problemes més greus: la contaminació atmosfèrica, l’acústica, l’autosuficiència energètica, altres residus que generem diàriament, etc. Segurament més greus i a una escala major. Però si li preguntes a molts ciutadans quins són, per a ells, els principals problemes de la seva ciutat et diran, segurament: el soroll, la seguretat, l’incivisme… i els pipis i les caques de gos. Aquest és doncs un tema més a resoldre. Com sempre cal començar per la prevenció: sortir pixats de casa, fer un mapa digital (lligat a una aplicació) que reculli tots aquells bars que permeten utilitzar el lavabo sense necessitat de consumir (rebent alguna avantatge per part de l’administració, per exemple), etc.
Mare meva, quin post més escatològic i estrany, però m’ha semblat que parlar de bon disseny no exclou resoldre qualsevol problemàtica. La salut pública i la qualitat de l’espai públic n’és una, per què no pensar, també, com solucionar-la?
Be the first to comment