No m’imagino un ganivet que no talli. Tampoc una cadira on no pugui seure. O una bicicleta que no em faciliti desplaçar-me. Què serien unes ulleres si no ens ajudessin a veure bé? O un llapis si no ens possibilités escriure? Per definició, tot allò que ha estat dissenyat ha de resoldre algun repte. Donar resposta a una necessitat. Sinó, per a què serveix? Naturalment, hi ha problemes i problemes. No cobreix una necessitat similar un purificador d’aigua de baix cost que una cafetera domèstica d’elevat cost. Hi ha productes i productes, com també hi ha realitats socials i culturals diverses. Alguns productes, però, estan concebuts per salvar vides. Poca broma!
Ningú vol un disseny de merda
Aquest és el títol d’un reportatge a Yorokobu de Borja Ventura (@borjaventura) en el qual es qüestiona que l’esmentat ‘Disseny per a l’altre 90%’ realment funcioni i no esdevingui únicament un disseny paternalista, malament concebut i, per tant, inútil. De fet, el que em va cridar més l’atenció és el cas de la nòria per extreure aigua, tot i que no cita el seu nom. Suposo que es tracta de les Playpumps. Sembla que no acaben de funcionar. Consistien en nòries que permetien extreure aigua d’un pou amb un mecanisme accionat amb el joc dels nens. Sona molt bé, però resulta que els nens no hi juguen tot el dia i finalment ho havien de fer servir els adults i llavors no resultava còmode i no funcionava bé.
Em sembla molt interessant reflexionar sobre aquest tema. Els dissenys pensats per a les persones amb menys recursos i en països més pobres que el nostre, moltes vegades busquen l’impacte, finançament per part d’alguna fundació o subvenció, però en alguns casos no estan ben dissenyats. I en aquest cas el tema és seriós. I aquí ve la segona part de la reflexió.
El poder transformador del disseny a nivell social esdevé, ara mateix, un eix de debat a la ciutat de Barcelona. El FAD, amb la col·laboració de Mazda Rebels, organitza el cicle ‘Disseny i transformació social’ al llarg del primer semestre del 2015. Per altra banda, el Museu del Disseny de Barcelona, recentment inaugurat, compta ja amb ‘Disseny per Viure, 99 projectes per al món real’. Aquesta esdevé la primera d’una sèrie d’exposicions temporals que complementaran els productes de la col·lecció permanent del Museu, tant a nivell museològic com pedagògic, ajudant a explicar la vocació real del disseny més enllà de la seva faceta estètica. #Dissenyperviure, exposició comissariada per Oscar Guayabero, presenta 99 projectes de tot el món, creats amb la voluntat explícita d’aportar solucions quoatidianes, millorar l’entorn i contribuir a millorar del benestar col·lectiu. No entraré a enumerar tots els productes exposats, ja que encara no he pogut anar a veure l’exposició (que es mereix un post propi, és clar!) i perquè trobo que el millor és veure’ls i descobrir-los in situ. Però sí que volia compartir una reflexió purament terminològica.
I així finalitzo el post com l’he començat. Resoldre problemes i necessitats mitjançant productes i serveis que no en generin nous problemes o necessitats; no és l’objectiu primer i últim del disseny? Perquè ho hem de dir de manera tan explícita? Si un disseny no aporta solucions quotidianes, per a què serveix? Si no millora la qualitat de la vida de la gent, què fa, l’empitjora? I si no és funcional, per a què el volem? Per un tema purament estètic? Suposo que sí. Que encara trobem dissenys que no aporten res més que un factor associat a la seva bellesa. Potser parlem d’art llavors? Però si parlem de Disseny en majúscula, el factor estètic no ha de ser ni molt menys l’únic criteri, sinó un més entre molts altres; i el seu objectiu principal hauria de ser ajudar el màxim de persones possible. D’aquí i d’allà. D’arreu.
Continuarà…
Be the first to comment