Logotip Projectes

Disseny i desmaterialització segons en Juli Capella

IMG_20151027_113725‘La desmaterialització ens farà més lliures, menys contaminants, més feliços’
En Juli Capella em va rebre amb els braços oberts i amb moltes ganes de compartir reflexions i propostes. L’entrevista era per S0stenible.cat i el tema era: ‘La desmaterialització’, atès que aquesta setmana se celebra la Setmana Europea de Prevenció de Residus 2015 i la 13a Jornada de Prevenció de Residus, enguany dedicada a aquest tema: Fer més amb menys. En Juli Capella era un bon candidat per fer una entrevista interessant, propositiva i molt engrecadora sobre el fenomen de la desmaterialització de l’economia i les seves implicacions ambientals. I així va ser. A continuació podeu llegir l’entrevista, que també trobareu a Sostenible.cat.

Gràcies Juli! Un plaer!

Què és per a vostè el disseny?
Des de la meva perspectiva com a dissenyador crec que tot allò que ens envolta està dissenyat. Si demanéssim a qualsevol lector que mirés al seu voltant em jugaria una mariscada que tot el que l’envolta està dissenyat. De fet, en aquesta habitació (ubicada al meu despatx professional) la planta seria l’únic objecte no dissenyat; si és que no ha estat manipulada genèticament, és clar.

Llavors, segons vostè, estem envoltats de disseny… Això li confereix una responsabilitat cabdal al dissenyador en el nostre model de producció i consum, no és així?
Resulta del tot aclaparador, persistent, invasiu, constant… la presència de matèria transformada al nostre voltant. Tot el que ens envolta  ha estat dissenyat i això li dóna una importància cabdal respecte a temes de sostenibilitat. El disseny que ens ha donat tota una sèrie de serveis ha estat la causa de l’actual desequilibri ambiental. Els cotxes n’és un exemple clar, però també la indústria agroalimentària. La bona notícia és que el disseny que és la disciplina que ha generat tots aquests productes amb impactes ambientals associats, també és la que té la possibilitat de resoldre-ho. El cotxe elèctric, les cobertes verdes, etc.  són exemples de dissenys millors amb criteris ambientals. L’ésser humà, doncs, té l’opció de reparar tot allò que ha malmès en el planeta; assegurant així la seva pròpia supervivència.

asi-nacen-las-cosas‘Así nacen las cosas’, un dels seus llibres més coneguts explica quan, qui i on es van dissenyar per primer cop objectes tan quotidians com un clip, una cremallera o una cafetera. I avui estem aquí per parlar de desmaterialització, estratègia que vostè sempre ha defensat. Però, com a dissenyador, això resulta una paradoxa, no creu? Quin serà el seu següent llibre: ‘Así mueren las cosas’?
La desmaterialització és un dels camins més interessants en la cerca d’un món millor a partir del disseny. No és ni molt menys l’únic, però com a dissenyador realment sí que resulta una gran paradoxa afirmar que finalment el que s’ha de fer és… res! Aquest és l’extrem de la desmaterialització. Evidentment, això esdevé una utopia a la qual tendir, però difícilment assolible al 100%. De fet, sense matèria no hi ha vida. El propi cos humà és un tros de matèria que, de manera temporal i transitòria, es belluga per aquest món. Sense matèria, de fet, no podríem pensar. Pensem-hi!

D’acord, centrem-nos en la desmaterialització des del disseny. Què li suggereix la cita, famosa i molt mercantilitzada: ‘Less is more’.
A mi em van sorprendre molt les reflexions i estratègies del dissenyador Mies Van der Rohe, pare del funcionalisme. Un dels primers dissenyadors que va fer cadires de ferro doblegat, generant mobles més lleugers, senzills… menys materials. En els darrers anys de la seva vida va decidir que deixava de fer cadires. Per què? Doncs perquè considerava que ja no tenia sentit fer-ne més, ja hi havia prou cadires al mercat; i fins que no sortís al mercat un nou material o tecnologia que permetés desmaterialitzar encara més les seves darreres cadires no en faria cap altra. És interessant com a reflexió de com només amb una nova tecnologia és possible reduir les coses, donant el mateix servei o més. Aquesta és la clau. Fer menys amb més era el seu objectiu: aconseguir el servei final minimitzant l’ús de materials. Ell inaugura amb el Less is more una línia a la qual s’han afegit nous eslògans com ‘Més amb menys’. És el complement.

Això de no voler dissenyar més cadires sembla que ha estat una epidèmia entre d’altres dissenyadors, com és el cas de Philippe Starck. 
Sí, és veritat. En Philippe Starck dissenyava objectes als anys 80 molt elegants i cridaners. Molts d’ells us sonaran. Però va arribar un dia en el que va decidir que ja no tornaria a fer cap altre objecte. Va decidir que es passaria a la política perquè des d’allà opinava que podria canviar el món, ja que com a dissenyador semblava impossible. Segons ell, la política, la regulació, les normes i lleis, ajuden a establir estàndards obligatoris que realment senten les bases que poden obligar a dissenyar i produir millor. De fet, Starck va proposar fer una moratòria de cadires: ‘Ja no es podran fabricar més cadires!’. Segons ell estem embrutant el mercat amb dissenys inútils i repetits. Realment, calen 300 marques de pasta de dents al mercat? Està clar que donar l’opció de triar també és un signe de salut de la societat, però no cal generar tan de soroll.

De fet, i seguint amb el dissenyador Philippe Starck, en un moment donat li van encarregar dissenyar una aixeta i ell deia en les seves conferències: ‘Tu, realment, què necessites per rentar-te la cara?’. La gent quedava parada… perquè la resposta era ben simple: ‘Aigua, necessito aigua’. Per tant, el que necessitem no és una aixeta, sinó aigua per rentar-nos la cara.Intent de desmaterialitzar aixetes de Philippe Starck

Perquè l’ésser humà el que necessita és el servei i no l’objecte… Aquí estem equivocats: per escriure necessito un bolígraf, per viatjar necessito un cotxe, per seure necessito una cadira. No! El que necessites és poder escriure unes notes, i de moment, els dissenyadors i la societat ens ha proveït d’un llapis o bolígraf. Però, i si hagués un invent que ens permetés escriure només amb la nostra veu?

Així, segons el seu parer, estem envoltats d’objectes amb una funció que és la que realment necessitem. Però resulta que el nostre sistema productiu i de consum està basat en aquests objectes i no en els seus serveis!
Resulta que estem envoltats d’objectes que en realitat són intermediaris. Està clar que no cal desmaterialitzar perquè sí, sinó que cal pensar tot allò que ens suposi un cost elevat a nivell econòmic, d’espai, i ambiental; i veure com ho podem minimitzar. Perquè el que sí és segur és que molts dels objectes actuals desapareixeran. És el cas de les ulleres. D’aquí uns 50 anys ja no ens caldran perquè hi haurà una tecnologia que permetrà curar-nos els ulls, a tots i amb 100% d’èxit, assequible per a la majoria de la gent. El mateix amb les claus: ja no caldrà fer còpies i tot l’engranatge associat, el ferro, etc.

Sí. Menys materials i el mateix servei o millor. Segur que així no les perdríem… les claus i les ulleres (en el meu cas)! 
Aquesta visió d’anar eliminant intermediaris també implica obrir la ment. Una cosa que retarda l’evolució és pressuposar que les coses sempre seran iguals. En el futur potser les cases funcionin sense aigua o sense una xarxa d’electricitat. Impossible? Per què? Tot és possible i tot està per fer. Potser arriba un dia que la llum que arribi a cada habitació permeti obtenir llum a la nit sense necessitat de làmpades i xarxa. Els avenços tecnològics ens permetran moltes d’aquestes coses ben aviat.

Però, mentrestant resulta que encara necessitem aixetes, ulleres, claus… Pot ser es tracta de dissenyar-los millor? 
Exacte. Es tracta d’incorporar criteris ambientals en el disseny. Gruixos mínims, materials eficients, sistemes de producció més nets, multifuncionalitat i miniaturització. Per exemple, l’iphone esdevé la navalla suïssa del món actual, una mostra de com es pot desmaterialitzar des del disseny, amb un alt component tecnològic.

Si dibuixéssim tot el que incorpora hauríem d’incloure:  una ràdio, un telèfon, una televisió, una màquina d’escriure, una càmera de fotos, de vídeo, un ordinador, un reproductor de música, una gravadora, una agenda, etc. No es tracta d’un objecte neutre a nivell ambiental i social però comparat amb les coses que substitueix del mercat, compensa. Quan hi ha un nou material i tecnologia, és quan els dissenyadors poden fer un salt en la desmaterialització. Això sí, quan redueixes coses sorgeixen d’altres coses: les bateries, les fundes, els carregadors, etc. Però la motxilla ecològica final segueix sent molt millor.

Less is more mies van der roheD’acord, el disseny té un paper clau en la desmaterialització de l’economia. I nosaltres, els consumidors, quin paper tenim?
Una altra manera de desmaterialitzar és fugir de l’engany de l’economia del consum. I fer entendre que menys consum, és millor. Que menys gadgets, és millor. Sense adonar-nos-en, anem acumulant una quantitat de quincalla que no serveix per res i que ens genera, finalment, més problemes que solucions. Però l’economia actual indueix a comprar, a trobar en el consum la felicitat i el benestar. Però, el consumidor, es pot negar a compra

Però, a veure, vostè no té coses a casa? No li agraden els objectes?
Jo reconec que he estat esclau dels objectes, però a partir d’un moment de la vida comences a desprendre’t de coses que realment no et fan cap servei i que t’acaben donant molts mals de caps. I de fet, finalment, et sents més lliure, més tranquil. Els orientals ho tenen molt estudiat, però nosaltres encara depenem molt de tenir coses per sentir-nos feliços… tot i que finalment no sigui així. D’altra banda, jo també reconec que l’ésser humà estableix una relació sentimental amb els objectes, que finalment no sempre han de servir per complir una funció. També n’hi ha de simbòlics, artístics… amb els que establim un lligam emocional, i no únicament funcional. Però això també esdevé una estratègia de desmaterialització ja que quan més valorem un objecte més el cuidem, menys el substituïm, més triga en convertir-se en un residu. Dura més!

Està clar que tot producte implica un impacte… 
De fet, no hi ha cap objecte ecològic del tot. Sempre que fem un objecte generem algun tipus d’impacte. No hi ha objecte bo, tots són dolents. El més innocent te l’està jugant. Una bicicleta és molt sostenible però el cromat de les varetes és molt contaminant, el cautxú de les rodes… 

I tenir menys coses?…
L’extrem monacal seria una persona que pràcticament no faria ús de cap objecte i que les seves necessitats de serveis són les mínimes. Si vols un bon servei contamines molt més. Si vas caminant l’únic que gastes és la sola de les sabates. Reduir serveis és una altra via de desmaterialització. Si optes per no tenir aigua calenta a casa no has de tenir canonades, escalfador, etc. Però perds confort.

IMG_20151027_113738És clar. És una opció de vida. Una altra opció de vida és col·laborar. Ara mateix, i des de fa uns anys, s’està dibuixant una nova manera de consumir: l’economia col·laborativa. 
Dissenyar una bona xarxa col·laborativa també és disseny. També hi ha disseny de serveis. De fet, fa uns anys, amb un grup de dissenyadors vam crear Motivados, i un dels nostres projectes va ser fer un dels primers mercats d’intercanvi, tan habituals ara mateix. Es tractava d’intercanviar coses i serveis. Vam ser dels primers. Algú et feia un massatge i tu li regalaves un llibre. És evident que tot això és molt sa i també ajuda a desmaterialitzar. De nou, quan parlem de desmaterialització tornem a parlar de treure intermediaris. De fet, la col·laboració és l’origen del progrés. Les primeres comunitats eren a la força col·laboratives. La pròpia família ho és. 

Ja per acabar, tot i que el tema dóna per fer moltes més preguntes, què n’opina d’aquests nous dissenyadors que conviden al consumidor a passar d’una posició passiva i reactiva, a una activa i proactiva? Em refereixo a en Curro Claret, Martín de Azúa, Emiliana…
Opino que el seu paper és crucial i innovador. Si tu, com a dissenyador, consideres que la persona que compra el teu producte és un consumidor, t’estàs equivocant. Es tracta d’una visió finalista. En canvi, hi ha alguns dissenyadors com els que has comentat que el que busquen és la interacció. Cerquen l’usuari, no el consumidor. I a més, no es tracta únicament de convertir el consumidor en usuari, sinó fer-ho aprofitant tot allò que ja tenim. En Curro et fa un envàs on posar els cacauets i les closques amb un full qualsevol. Ell et dóna la seva idea i tu la fas amb els mitjans que tens. Ell com a dissenyador no et ven res, sinó que et fa a tu usuari-dissenyador. És brillant! I com aquest molts altres exemples. Es tracta d’implicar al consumidor en el producte final. Això el farà únic, valuós, més durador. 

curro-claretTot això sona molt bé i jo en sóc molt fan del Curro, però la societat està preparada per ser usuària-dissenyadora d’allò que consumeix?
No. Jo crec que no. Ara mateix la gent ho veu com ‘una cosa de marcians’. Per això, ens interessa encara més reivindicar aquesta gent. Són dissenyadors que modifiquen la teva consciència com a ciutadà, com a consumidor; i et conviden a ser més, a ser un agent actiu, conscient i crític.  Mira, abans no es parlava de sostenibilitat, era cosa de molt pocs. I ara, en canvi, molta gent està conscienciada, i moltes empreses i l’administració, és clar. Cal difondre una epidèmia de consciència social i ambiental entre els consumidors. Això és més important que dissenyar productes. Dissenyar persones!

Sí, el problema és que el dia a dia ens menja i quan necessites tirar les closques dels cacauets ho fas en allò que et venen, que finalment llençaràs i ja està. Potser, si anéssim més a poc a poc…
Tot acaba connectant-se… ritmes de vida més slow també impliquen desmaterialització. Acabem com hem començat l’entrevista. Tot es tracta d’un tema de consciència com a ésser humà. Com gestiono el meu temps, les meves energies… ara està molt imposat, però pot i està canviant. La desmaterialització és possible i necessària. Ens farà més lliures, menys contaminants. Més feliços. 

Qui és en Juli Capella?
Juli Capella és un dels fundadors de Capella García Arquitectura. Va ser president del FAD i promotor de l’Any del Disseny l’any 2003. També ha estat membre plenari del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts, de la Generalitat de Catalunya). Entre les seves obres arquitectòniques destaquen els centres d’oci Zig Zag a Múrcia, Heron City a Barcelona i els hotels Omm i Diagonal Barcelona, ambdós a la ciutat comtal. Va ser director fundador de les revistes ‘De Diseño’ i ‘Ardi’, així com responsable de la secció de disseny de la revista ‘Domus’. A més de les seves tasques docents en universitats i escoles de disseny, i d’escriure habitualment articles sobre disseny en diaris com ‘El País’ o ‘El Periódico’, també ha comissariat exposicions com és el cas de ‘Cocos’, on rastreja les còpies i coincidències dels objectes de disseny, o ‘Tapas’, sobre el disseny per a la gastronomia. Finalment, també ha escrit alguns llibres, com ‘Made in Spain: 101 iconos del diseño español’ o ‘Así nacen las cosas’.

Be the first to comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *