‘Surto a explorar els components de la nova làmpada: branques, troncs, pedres… El bosc és el meu subministrador de materials i d’inspiració. No necessito més que calçar-me les xiruques i passejar entre arbres amb una mirada oberta a les possibilitats. La premissa és aquesta: mirar-ho tot amb molta atenció. Els llums Clariana són tot un exercici de receptivitat. Un cop compto amb la fusta o la pedra necessària em disposo a transformar-los en escultures lluminoses, seguint la intuïció i al propi material’.
Marc Ayala és qui es calça les xiruques i cerca fusta i pedres per crear un llum únic, cada cop diferent. En Marc és dissenyador de producte. Bé, ell es descriu com un ‘dissenyador narratiu’ ja que com a museògraf el seu objectiu és explicar històries amb la planificació, disseny i construcció d’espais expositius, permanents o temporals. La veritat és que he tingut el plaer de treballar amb ell en un d’aquests projectes i no hi ha contingut que tu li proposis (com a museòloga) que ell no trobi la manera d’expressar espaialment, sense perdre l’essència i, en tot cas, accentuant-la. Però aquest post no el dedicarem a això, sinó a una altra faceta de’n Marc, com a dissenyador de producte que és: la creació artesana de les làmpades Clariana.
Un cop en Marc disposa de les branques, troncs i/o pedres, recollides de boscos propers a Barcelona i sense agredir cap arbre; se les emporta al seu petit taller, on tot ho treballa íntegrament a mà. Els materials no són tractats químicament ni alterats, es treballen pràcticament en el mateix estat que es troben per no alterar en seu estat original. La fusta es neteja i deixa assecar, però l’escorça es manté i es permet que caigui per si mateixa quan envelleixi.
El procés 
de creació gira entorn l’element principal: el tronc, la branca, la pedra. La resta de components s’afegeixen per completar-la, i són reciclats d’antics llums, o bé comprats a proveïdors contemporanis, mirant d’aconseguir que cada unitat tingui la seva personalitat pròpia. En Marc treballa amb pantalles de teixit i amb tulipes de vidre de principis del s.XX; i amb bombetes de baix consum però també amb bombetes de fil en peces determinades en què queden més exposades.
La part més complexa de la creació és l’articulació del cablejat, on es mira de conduir el cablejat per l’interior del tronc, sovint connectant dues o tres perforacions a vista, cosa que requereix molta punteria, una broca de considerables dimensions, i una mica de sort. En peces més senzilles s’utilitza sistemes ja prefets per tal de poder garantir uns estàndards de seguretat europeus. Les peces més complexes són segures, però el cablejat és més artesanal.
Cada peça rep un nom tan bon punt aconsegueix propietari, i passa a formar part de la família Clariana. Aquests noms són o bé el de les propietàries, o el de la dona que va donar a llum al propietari. Jana, Itzíar, Sofía… són alguns dels noms de les que ja són d’algú. La resta es diuen # i un número, esperant que algú les vulgui i els presti el seu nom o el de la seva mare. De fet, els noms de la família Clariana són un homenatge a les dones i a la seva capacitat de donar vida.
Els llums Clariana encara no s’han posat mai a la venta de manera oficial. De moment, circulen com peces limitades entre els cercles del creador, però veient la seva bona acollida es planteja començar a posar-les a la venda de manera progressiva. Per ara, en Marc les fabrica sota encàrrec, i compta amb una petita selecció en stock.
Utilitzar materials naturals, recollint-los i revaloritzant-los, pràcticament sense que el bosc se n’adoni. Transformar-los manualment en làmpades, totes diferents, amb noms que depenen del seu propietari final i no del seu creador (com és habitual). Donar llum a la fusta, incrementant el seu valor, amb una manufactura molt curosa i respectuosa, com qui treballa amb un teixit que sent i que necessita que el tractin bé. En Marc apropa el bosc a l’interior de les llars sense cap altra pretenció que donar llum. Tot un exercici de creativitat que permet comptar amb un producte final ‘viu’, amb el teu nom, amb les seves pròpies formes i amb un final de vida clar: tornar al bosc.
Be the first to comment