Quantes cabines telefòniques hi ha a Barcelona? Qui les fa servir? Qui les manté? Per a què serveixen, doncs? Fa uns dies vaig trobar aquest breu apunt de TimeOut sobre les cabines telefòniques a la ciutat de Barcelona i l’ús que s’està donant a aquesta instal·lació urbana en d’altres ciutats. Em va sorprendre especialment que a la ciutat de Barcelona hi hagi unes 1.296 cabines telefòniques que pràcticament ningú fa servir i que cada cop estan en estat més ruïnós. Aquí les pots consultar i ubicar geogràficament (fins i tot, observar amb l’street view), tot i que no es diferencia entre les cabines grans (amb espai interior i porta, recordeu?) i les de peu (normalment, amb telèfon a ambdues bandes).
Resulta sorprenent si mirem enrere i pensem com ens comunicàvem fa uns anys, no molts. Recordo fer cua per trucar per telèfon des d’una cabina i ara em sembla difícil recordar en quines ocasions la feia servir. Si era per quedar amb algú, com el localitzàvem si ja havia sortit? Podíem improvitzar com ara? Com localitzàvem a la gent en qualsevol moment? Bé, aquesta és una altra reflexió lligada als avenços tecnològics de la darrera dècada, accelerats i que han generat una nova cultura i manera de relacionar-nos. La qüestió és que aquestes peces de mobiliari urbà ja no es fan servir (tothom té un smartphone avui dia, o quasi tothom, o en tot cas té un telèfon mòbil). I llavors, què passa amb elles?
En aquest article de Xatakamóvil, Sis usos que se’ls està donant a les cabines telefòniques per tot el món, s’expliquen opcions com: punts de recàrrega nets i ecològics per a smarphones i altres gadgets, punts d’accés a wifi públics, punts de recàrrega de vehicles elèctrics, centres d’informació digital en ciutats smart, centres de comunicació d’emergències, i peixeres gegants. Com? Peixeres gegants?
De cabina a peixera, una intervenció artística
La proposta de l’artista italià Benedetto Bufalino i el dissenyador Benoit Deseille, especialista en reutilitzar mobiliari urbà per a causes artístiques, consisteix en convertir les cabines en peixeres. Trobo, però, que hi ha molts altres usos que poden convertir aquests petits ‘armaris’ urbans en un espai de cogestió i intercanvi de productes. Una estructura que ja existeix, que ningú fa servir, que s’està degradant i que resulta un símbol d’una època passada en la que fins i tot feiem cua per fer una trucada… per a què podria servir?
Un armari urbà que ja existeix
Fa uns 11 mesos vaig escriure el post Give box. Urbanisme col·laboratiu de barri on compartir l’experiència de la Give box, un espai de mides diferents i formes vàries ubicada en l’espai públic en el qual pots dipositar totes aquelles coses que ja no necessites. Consistia en construir un nou espai a cada barri o comunitat per deixar tot allò que ja no necessitem. Però en el cas de les cabines, aquest espai ja existiria ja que es tracta de reutilitzar una estructura, ferro, plàstic, ciment, ja existent i donar-li un ús centrat en l’intercanvi, la col·laboració i l’autogestió.
Alguns d’aquests ‘armaris urbans’ es podrien dedicar a roba (convertint-lo realment en armaris, amb penjadors). Ara ens trobem roba penjada dels contenidors, tirada al terra… i això li treu valor.
D’altres podrien contenir prestatges on deixar coses vàries o bé fins i tot obres d’art o elements de decoració. Podrien ser temàtics i podrien estar georeferenciats i ubicats en un plànol on la gent pogués penjar què acaba de deixar i la resta pogués veure si hi ha alguna cosa que l’interessa. Tot i que la part interessant de la proposta és anar a la cabina i sorprendre’t. Està clar que cada cabina s’hauria de ‘tunnejar’ pel seu ús final, però seria una actuació mínima que sempre podria comptar amb elements reutilitzats com fusta, plàstic o fins i tot cartró.
Els màxims usuaris d’aquests ‘armaris públics’ seria la gent sense recursos, segurament. De fet, ja està bé. Però també hauria de ser un espai a compartir per tothom. Pel fet de tractar-se d’un espai per a tots i amb ús de products de segona mà no hauria de tenir menys valor, sinó més.
D’altra banda, omplir Barcelona de 1.296 peixeres amb uns 40.000 peixos (uns 30 per peixera) és una proposta divertida, però no gaire pràctica: recordem que els peixos estan vius i els estem sometent a la calor directa del sol i de les inclemències del temps. A més, els peixos hauran de menjar i s’hauran d’alimentar d’alguna manera. S’hauran d’instal·lar petites depuradores, per exemple. Bé, puntualment, es podrien fer servir unes 100 cabines en total per actuacions artístiques, també molt necessàries en un entorn urbà uniformat i gris. Però la resta trobo que poden tenir un ús més necessari i cogestionat per tots. De totes maneres les 1.296 cabines són de diverses tipologies i no tenim informació clara sobre quines podrien desenvolupar aquest paper d’armari.
La pregunta clau, però, és si seríem capaços de portar això a terme? Tothom respectaria aquests ‘armaris comunitaris’? M’agradaria pensar que sí, que estem preparats. Què caldria, doncs, fer per tirar això endavant? Parlar amb Telefónica per a la seva cessió? Parlar amb l’Ajuntament per rebre el suport institucional? Crear grups de treball de barri? Què més?
Be the first to comment